Sense comentaris encara

VERGONYA

Vergonya.

Darrerament repetim dues afirmacions de forma reiterada: La pandèmia deixarà una enorme crisi econòmica. I també, potser hauríem de canviar la nostra manera de viure. Havent redescobert la nostra dimensió planetària, que no global, el canvi no hauria d’afectar solament l’àmbit personal, sinó també el col·lectiu com a espècie.
El Papa Francesc ha fet unes declaracions interessants i punyents. Diu: “El problema ètic del capitalisme es que crea pobres als que després mira d’amagar”. Ben segur, que algunes i alguns no hi estaran d’acord. Altres, els que defensen i es nodreixen del sistema, diran que es posa en qüestions polítiques Què és el que diu el pontífex? Evidencia que, un sistema socioeconòmic basat fonamentalment en el guany i el benefici a ultrança, acaba sempre expulsant a una part important de la societat. El bé comú és substituït per l’interès personal o de determinats col·lectius. Al fer-ho acabem acceptant, com una realitat inherent al sistema, l’existència d’aquests sectors marginals de població. Aleshores, mentre alguns amaguen aquesta realitat, excessivament crua, punyent i molesta, altres miren de socorre-la mitjançant la solidaritat. Una realitat que ens avergonyeix, perquè revela fins a on estem disposats a tolerar per tal de viure com vivim. Ara sabem perquè l’amaguem. Amb tot, no ens deu avergonyir suficientment, car continuem mantenint-la.
Aposta per una “economia de comunió”. L’empresa i els beneficis són legítims, però no han de bascular sobre el diner, sinó sobre l’ésser humà. Per tant, cal que desplacem considerablement el punt de gravetat de la nostra economia. La persona esdevé el punt d’interès a través del qual contemplem tots els àmbits de l’economia i la societat. Una economia sostenible, que defuig la depredació i el consum descontrolat dels recursos del planeta. Una nova relació amb el medi natural, basada no en l’explotació desassenyada, sinó en la conservació i l’ús responsable, conscient i considerat d’allò que és un bé comú i preuat. L’economia de l’acaparament de recursos comporta que la persona només és valorada en base al que posseeix. El diner no ha d’ésser el déu a qui es poden sacrificar les persones a qualsevol preu. Quan es converteix en el fi últim de la nostra existència esdevé un autèntic ídol.
El Papa recorda el sentit del manament nou. “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres”. (Jn 13, 34). I ho concretat, tot dient que, evadir impostos no solament és il·legal, sinó que és altament insolidari, perquè contribueix a engrandir la bretxa social i econòmica que flagel·la la nostra societat. El deure evangèlic de tenir cura del proïsme també es canalitza mitjançant una eficient justícia redistributiva. Com que tot formem part de la família humana, qualsevol tipus de progrés econòmic ha de comportar sempre el progrés social
El treball pacient, conscient i ben estructurat a favor de l’ésser humà sempre acaba donant resultat. “És com el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar”. (Lc 13,21). No existeix un ordre econòmic inalterable com les lleis de la natura. Tot el que les dones i homes fem, ho podem fer sempre d’una altra manera. No es pot acceptar pas, que alguns persones i pobles quedin endarrere, com si fossin els residus d’un procés de producció.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 4 de maig de 2020.

Publicar un comentario