Sense comentaris encara

VELLESA

Vellesa

La darrera edat de l’ésser humà, que succeeix a l ‘edat madura és la vellesa. Sovint diem: tercera edat, o quarta edat, quan la dependència acompanya la vellesa. No m’agraden els eufemismes, per això parlo de vellesa. La pandèmia s’ha acarnissat especialment en les persones grans. Essent subjectes de risc, la ràpida propagació del virus ha provocat entre elles un alt índex de mortalitat. Els efectes letals de la Covid-19 s’han fet notar preferentment en moltes residències d’avis, del nostre país i d’arreu del món. El nombre elevat de residents, unes llars pensades com a residències no medicalitzades, i el contacte fluid amb treballadors i familiars ho han facilitat. En algunes residències les mesures de prevenció no sempre han estat les adequades, o han arribat tard. La improvisació i en algun cas la mala praxi, s’han encebat sobre els treballadors i els vells, molts d’ells obligats a guardar quarantena després d’haver-se contagiat. Les plantilles s’han aprimat i s’han hagut d’adaptar a la nova situació. Lamentablement, com en tantes ocasions, no ens hem preocupat dels ancians, fins que la malaltia els ha obligat a sortir de les residències.
A les societats tradicionals els vells, malgrat que el concepte de vellesa ha canviat al llarg dels segles, ocupaven un lloc ben definit. Eren la peça clau en la transmissió del coneixement. Encarnaven l’adaptació secular de l’ésser humà a un medi determinat i concret. L’organització i execució del treball; el codi socialment acceptat de les relacions humanes; les formes socialment acceptades d’estimar i de reproduir-se; l’estratègia per afrontar la dissort, la tribulació, el dolor i la mort; la transmissió segura dels tabús i el prejudicis col·lectius i la noció implícita de transcendència de l’ésser humà. Eren absolutament útils i necessaris. Ara l’adaptació i l’aprenentatge es fan difícils i feixucs. Senten que han perdut el tren
El desconfinament planteja un repte nou a la vellesa. Serà progressiu i sectoritzat, per territoris i per edats. Els vells potser no podran regularitzar la seva vida fins a finals d’any, o fins, que es trobi una vacuna, que protegeixi la seva salut física. El confinament ha palesat, que no n’hi ha prou amb tenir cobertes les necessitats bàsiques -alimentació, sanitat, higiene…-. Som éssers socials i necessitem el contacte humà. La gran xacra que afligeix la gent gran és la solitud imposada. Aquests dies hem imaginat moltíssimes accions per tal que no es sentin sols. Ara bé, moltes i molts sols i aïllats, ja s’hi sentien abans de la pandèmia. El nostre ritme frenètic els expulsava sense voler-ho de les nostres vides. Quan acabi el confinament tornaran a la solitud?
La pandèmia ha posat el nostre sistema sanitari prop del col·lapse. L’elevat nombre de malats greus que precisaven anar a les UCI, el ràpid agreujament de molts pacients i l’aprimament de la nostra sanitat n’han estat el detonant. Hem multiplicat el punts d’atenció a malalts crítics i sobrecarregat de treball, tensió personal i emocional als treballadors sanitaris. La situació ha provocat un nou repte a la vellesa: el triatge. Quan s’exhaureixen els recursos sanitaris, quan no paren d’ingressar malalts, quan la mortalitat és tant elevada, que hem de fer?. Cal decidir com emprem els recursos. El criteri habitual és l’estat del malalt i les possibilitats de supervivència viable. L’edat pot ésser ara la ratio que determini la decisió. El DNI, segons les xarxes no pot ésser el criteri decisiu. Les persones no es mesuren pels anys que tenen, ni pel que saben, ni pel que tenen, sinó pel que són. Darrera cada persona hi ha un teixit de relacions, d’altres persones. L’edat no ha d’ésser el criteri absolut. Qualsevol malalt, tingui l’edat que tingui, si la seva supervivència és viable al rebre l’atenció mèdica necessària, ha de poder optar a la vida.
La Sagrada Escriptura, certament en un context social diferent, però referint-se a les relacions entre generacions, que, ara, com sempre, també es plantegen diu: “En els fills, el Senyor fa l’elogi del pare i sentencia a favor de la mare. Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare
es guanya un tresor. Els fills seran la felicitat del qui honora el pare, quan pregui, Déu se l’escoltarà. Qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pel pare, te la tindrà en compte per a compensar els teus pecats, en farà un monument per expiar les teves culpes”. (Sir 2, 2-6. 12-14). Hem de recuperar la sensibilitat envers la vellesa.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 24 d’abril de 2020

Publicar un comentario