Sense comentaris encara

TOT IGUAL?

Tot igual? Estem acostumats que algun imprevist modifiqui la nostra agenda. La vida és complicada i complexa. I, de vegades, no acabem de controlar-la totalment. Això, si som sincers, ens enutja i molt. Els motius més habituals dels canvis, quan ho mirem amb perspectiva, fan riure. Havíem planificat un magnífic cap de setmana però plou i no podem anar d’excursió. Esperàvem ansiosament anar a esquiar però la neu no és pas l’adequada. Tot l’any preparant les vacances per viatjar a l’altra part del món, però una vaga de controladors aeris ens esguerra la festa. Hem de treballar i ens trenquem una cama. També és veritat, tanmateix, que la nostra agenda es pot ressentir per causes més punyents i feridores. Algú que estimem mor i, sobtadament, tot s’atura. Aleshores ens aconsolem dient: Així és la vida! Uns ho diuen amb un somriure melangiós, d’altres amb no massa bona cara i, segurament molts, amb ganyotes de fàtic.
El que ha succeït ara ha modificat la nostra agenda d’una manera extraordinària i inesperada. El motiu i les conseqüències han sobrepassat qualsevol de les nostres previsions, personals i col·lectives. Ben segur que cap de nosaltres no estava preparat per a entomar-ho. La globalització ens havia obert un món nou, sense fronteres ni aturador, que tot ho havia posat a l’abast de la nostra mà: relacions, paisatges, noticies, economia… Tanmateix, l’abast de la pandèmia i les seves conseqüències han penetrat profundament en nosaltres i en la nostra societat. De fet, no solament hi han penetrat, sinó que hi han incidit fins al punt de modificar pregonament la nostra conducta. Les nostres relacions, personals i col·lectives, s’han hagut de transformar acceleradament. No hi estàvem preparats, no ho havíem previst, però la realitat, un realitat crua, se’ns ha imposat sobtadament i contundent.
L’aïllament ens ha ferit a totes i a tots inesperadament. Algunes de les persones que coneixem i estimem, potser nosaltres mateixos, hem estat víctimes de la depressió, l’ansietat o l’estrès posttraumàtic. Endemés una profunda angoixa produïda per la solitud s’ha escampat com la boira sobre algunes existències, que viuen sota el temor del contagi. Sobtadament el mòbil ha esdevingut el nexe entre el que experimentem i un món que continua bategant. Les relacions personals han canviat. Acostumats a petons i abraçades, a sentir l’escalfor de la nostra pell, ara hem redescobert l’acaronament delicat de les mirades. Els ulls que hem amagat durant tant de temps ara esdevenen realment la llum de la nostra ànima. Essent com som, gent ben mediterrània, que reviuen amb la llum del sol, però també delerosos de la pal·lidesa de la lluna, hem hagut de buidar terrasses i envelats. La música ha deixat les places i escenaris. Els cants s’han enfilat dalt dels balcons. Les olives, les patates i els vermuts, de diumenges i festes, expressió d’un temps ben nostre, s’han convertit en un signe de pertinença col·lectiva, compartits en molts pobles, a banda i banda dels carrers. El despertador empipador, que puntualment sonava cada matinada, ha donat pas al treball tranquil i quiet al voltant de la taula del menjador de casa. Amb tot, dissortadament els que l’han perdut, romanen en la incertesa, tot esperant de recuperar-lo demà. La vida pautada de l’escola és ara un garbuix que mirem d’ordenar dins l’enrenou de casa. Els deures, el lleure, la taula compartida, mentre intentem recuperar el temps perdut com a família. Tot continua igual? L’avui no és, ni potser com l’ahir.
Diu Jesús: “Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, el vi s’escamparia i els bots es farien malbé. El vi no s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi” (Mt 9, 17). Hem d’ésser dúctils, no solament per adaptar-nos als canvis, sinó per tal d’ésser més propers i respondre a les necessitats reals de les persones, quan i com toca.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 3 d’abril de 2020.

Publicar un comentario