Sense comentaris encara

SOBREACTUAR

Sobreactuar.

Consisteix en actuar de manera exagerada. El diccionari atribueix la sobreactuació als artistes. Tanmateix, segons la pròpia experiència, podem atribuir també el terme a d’altres disciplines i actuacions humanes. Sobreactuem en el treball, en les relacions personals i humanes, en les accions polítiques i socials, a l’interior de les comunitats religioses i en l’àmbit més íntim i familiar. Res no s’escapa a la sobreactuació.
Actuem més enllà del que és raonable, perquè volem projectar una determinada imatge de nosaltres mateixos. De fet, el que voldríem és imposar-la. Normalment ho fem conscientment. Avaluem el benefici, que podem extreure d’una actitud o comportament, que sabem no són del tot legítims ni lleials. El resultat que esperem obtenir condiciona els mètodes, que emprem per tal d’assolir-los. Quan encara no hem perdut el sentit del ridícul, mirem d’argumentar i racionalitzar el que estem fent.
La pandèmia ens ha proporcionat una ocasió per palpar que significa sobreactuar. Lamentablement, una qüestió vital com la salut pública és també objecte d’aquesta manera distorsionada de presentar la realitat. Els experts, normalment invisibles davant l’opinió pública, han estat víctimes d’aquesta paranoia. L’argumentació científica, l’única suficientment autoritzada per a fer recomanacions o establir planificacions durant i després del confinament, ha estat substituïda per l’opinió de polítics, de periodistes o de tertulians. Hom ha estat interessat a enfrontar les opinions de diversos experts, no pas dins del legítim debat científic, sinó traslladant-ho a l’arena política o mediàtica.
L’expertesa, també i, sobretot, en l’àmbit de la salut pública, comporta notables responsabilitats. No pot esdevenir, per tant, moneda de canvi d’altres interessos, en aquest moment menys transcendents. L’opinió dels experts no ha de servir per a confirmar o negar plantejaments socials i polítics, per altra banda, totalment legítims, quan s’estableixen dins d’un sistema democràtic. Els experts no haurien d’esdevenir opinadors, tertulians o activistes de causes alienes a la salut pública. Aquest paper correspon a d’altres individus, els quals, tanmateix, han de reconèixer exactament l’abast i els límits de les seves aportacions.
La sobreactuació acostuma a combinar la realitat amb una dosi, més o menys important, de ficció. Amaga un elevat grau d’inseguretat i representa la incapacitat d’acceptar la pròpia insuficiència i ineptitud. Cal reconèixer les pròpies limitacions. No sempre ho podem controlar tot. I, sí, de vegades ens equivoquem Hem d’assumir-ne les conseqüències, però abans hem d’aprendre a demanar perdó. La sobreactuació quan és descarada, quan es vanta de la seva pròpia ficció embafa i provoca repulsió. Àdhuc quan coneixes aquella o aquell que sobreactua sents vergonya aliena.
Com diu Sant Pau ens hem de poder mirar novament als ulls: “Per tant, abandoneu la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proïsme, ja que tots som membres els uns dels altres. Si us disgusteu amb algú, no l’ofengueu; que la posta de sol no us trobi encara ressentits” (Ef 4, 25-26). Només ens podem retrobar en un espai on habiti la veritat i ens puguem reconèixer personalment els uns altres, lliurement i lleial.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 6 de maig de 2020

Publicar un comentario