Sense comentaris encara

SILENCI

Silenci.

Dissabte Sant. Dia del gran Silenci. Essent, com som dones i homes dotats de paraula, sorprèn com gestionem els nostres silencis. De fet, segons la saviesa popular, som esclaus de les nostres paraules i només amos dels nostres silencis. En un món, on imperen el soroll, el brogit i l’activitat, el silenci l’hem marginat de la nostra existència. Intenta d’escapolir-se, com pot, a través de les costures descosides de la nostra vida. S’esforça per introduir serenor i pau al nostre atrafegat dia a dia.
El silenci, tanmateix, no és el gran absent de la realitat humana. No resta totalment aliè a la nostra vida. De silencis en tenim molts, potser massa. Alguns s’han impregnat del tuf dels nostres més obscurs interessos. Altres fan flaire de confiança, de respecte, d’acolliment. Existeix el silenci còmplice, quan participem activament d’aquella acció, d’aquella paraula, que conscientment fa mal als altres. El silenci d’omissió, quan conscientment no actuem segons la nostra consciència, car si ho fèiem se’ns podia complicar la vida. El silenci, que mira de protegir a tota costa els nostres interessos. Defensa les necessitats, reals o construïdes, del grup, dels altres, o les meves pròpies. Quan van maldades, el silenci esdevé la barrera prodigiosa, que ajuda a aixoplugar-nos de la tempesta impetuosa que pot inundar el que tant ens ha costat bastir. Cerquem també el silenci per tal d’alienar-nos, de buidar-nos, per deixar d’ésser nosaltres mateixos. Si, més no, temporalment o momentània. Això ens relaxa, ens dóna forces per a continuar remant, però, dissortadament ens fa immunes davant el que passa.
L’objectiu dels nostres silencis és sempre el mateix: nosaltres. El que més ens convé, el que necessitem, el que desitgem, el que mereixem, el que ens pertoca. Els nostres silencis ens han recobert d’una capa aïllant i impermeable. Tot ens rellisca. Difícilment res ens penetra. Ens han ensenyat a protegir-nos dels altres i també de Déu. La versió, més endolcida, la fem servir quan el silenci és respectuós, quan deixa dir, quan no es neguiteja per res. Ara, això sí, ens continua aïllant i defensant, dels altres. Els nostres silencis ens fan culpables.
El gran silenci d’avui res no té a veure amb els nostres silencis, desangelats, inoperants, interessats. Jesús ha mort, el davallen de la Creu i l’enterren. Tots han fugit, la por, la impotència, la incertesa, el desencís, la decepció. Algú, però, el segueix de lluny, en silenci: “Després van fer rodolar una pedra davant l’entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven” (Mc 15, 46b-47). El desconcert, l’atordiment dóna pas a un altre tipus de silenci. El soroll s’esllangueix, s’escola. Potser ara podrem escoltar, podrem acollir aquella veu que ens parla. És un gemec que implora poder ésser finalment. Ara sí, més enllà de les nostres pors, dels nostres interessos, de les complicacions que implica el compromís. Jesús ha mort i amb la seva mort els dos mons que hi havia s’han alliberat del seu aïllament. El nostre món ple de soroll i el seu món ple de Paraula. Ara, n’hi ha un de sol. El silenci pot acollir la Paraula. “Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix”. (Mc 15, 38). Un silenci eloqüent, carregat de significat: “No tingueu por, vosaltres” (Mt 28, 5b). Mai, com ara, el silenci ha esdevingut una xarxa. Mai, com ara, la seva Paraula ens allibera de la nostra por, del nostre aïllament i dels nostres silencis culpables.
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 11 d’abril de 2020.

Publicar un comentario