Sense comentaris encara

SENZILLS I VULNERABLES

Senzills i vulnerables.
Valen més els teus silencis que no pas les teves paraules. I, de fet, tu només ets senyor dels teus silencis, mentre que sempre acabes essent esclau de les teves paraules. Així ho sentencia la saviesa popular. Tanmateix, en algunes ocasions, potser només alguna vegada, les sentències no acaben de copsar totalment la realitat.
Quan una veu pregona, ben entonada, que magnetitza quan parla, acostumada a fer glatir als oïdors i a les oïdores dels sentiments més preuats que surten del cor i la consciència dels poetes, et corprèn. No pas declamant mots grandiloqüents, ni dient paraules eixides del darrer calaix del diccionari, sinó deixant fluir l’experiència humana acumulada. El que diu, travessa i fa esgarrifar la teva ànima: Som així de senzills i vulnerables.
Quanta saviesa traspuen aquestes breus paraules. Alguns en dirien que és la saviesa del cor. Tanmateix, quan de temps necessita la humanitat, no solament per a comprendre-les, sinó sobretot per atrevir-nos a pronunciar-les. Aquestes, quan les pronuncies, encara que sigui com un murmuri, com totes les paraules, et comprometen.
En podem dir saviesa, perquè justament, en allò que és més senzill i simple s’hi amaga allò que és més complex. No ens a d’estranyar, doncs, que Joan quan es refereix a Déu no faci el llenguatge, tècnic, amb les seves definicions, sinó més aviat les paraules plàstiques i polièdriques del poeta. L’amic de Jesús dirà com qui murmura a l’oïda de la seva amada o del seu amat: “Déu és amor! “ (1Jn 4, 16).
A Deu no el podem definir, com tampoc ens podem definir nosaltres. Sempre som molt més del que acotem, del que comprenem, del que pensem saber. La nostra senzillesa, neta de les duríssimes de la cotilla del saber, del tenir i de l’afany de posseir, es allibera del llastre que ens fa feixuc el camí. La nostra vulnerabilitat, òrfena de la presumpció de poder-ho controlar sempre tot, ens posa en les mans dels altres i, per tant, també de l’Altre. Aquest Amor ha esdevingut senzill i vulnerable, potser perquè estimar sempre significa això: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. (Fl 2, 5-8).
Saviesa perquè justament en la vulnerabilitat de la humanitat es troba la seva oportunitat. L’altre, sobretot quan es manifesta en la seva vulnerabilitat, sovint ferida o aixafada, i t’allarga la mà, t’ofereix l’ocasió de recuperar la teva dignitat, massa sovint perduda entre la dèria de posseir i d’acumular, mentre lluites amb energia per la d’ell. La vida només té sentit quan la dones. “Fa més feliç donar que rebre”. (Ac 20, 35). Aleshores te n’adones, que si l’altre no té dret a la seva dignitat, la teva és totalment buida i vana. Sí, som senzills i vulnerables, però no pas entortolligats ni miserables.
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.

Publicar un comentario