Sense comentaris encara

SEMPRE ALS PEUS

Sempre als peus.

Dijous Sant, dia de parar la taula. Jesús em convida a seure a taula amb Ell. No hi ha res més mediterrani, de fet, més humà, que compartir amb algú la taula. Normalment hi convidem les persones que realment ens importen. Intercanviem experiències humanes i no devorem només aliments. La taula esdevé el territori on experimentem, pacíficament i plaent, la nostra alteritat. Jesús, doncs, d’acord amb el seu context cultural, va escollir un sopar, com a nexe de relació amb nosaltres. La taula, amb tot el que comporta, és el primer símbol d’aquest dia.
L’aliment, tanmateix, és també un element important i significatiu. El pa i el vi, aliments bàsics de la Mediterrània de la seva època i viandes rituals de la Pasqua jueva, es transformen, en mans de Jesús, en facilitadors de comunió amb Ell. El pa és el seu Cos i el vi la seva Sang. Això sí, macerats amb un ingredient, necessari i fonamental: el Cos entregat i la Sang vessada per nosaltres pecadors. Combregar comporta participar del mateix Crist, degustar la plenitud que ha de venir. Ens convida a seure a la seva taula amb Ell, ens ofereix el seu Cos i la seva Sang i ens demana que celebrem el seu memorial. No recordem alguna cosa que va succeir en el passat. Ens ofereix la possibilitat de participar, ara i aquí, d’aquella entrega generosa i redemptora, que va esdevenir una vegada per sempre, en un temps i en un indret determinats. Alimentar-nos del seu Cos i de la seva Sang ens constitueix en testimonis vius d’aquesta entrega generosa i redemptora. Pau ens recorda, “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. (1Co 11, 26). No fem arqueologia, vivim l’ara i aquí, empesos per un futur que ha d’esdevenir, però que ja ha començat amb Jesús.
Rentar els peus. Un signe, carregat de plasticitat i d’energia, que aclareix el significat de l’entrega. Jesús renta els peus als deixebles: “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí na tovallola, després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura”. (Jo 13, 3-5). Jesús ajupit per rentar els peus dels deixebles. Així els transmet el sentit del viure. La vida, només és vida, quan es reparteix, quan es dóna. “¿Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet”. (Jo 13, 12-15). Rentar els peus evidencia l’entrega. És una crida, fàcil i entenedora, que crea complicitats amb els altres.
Dues realitats, absolutament relacionades, brollen d’aquesta entrega: el sacerdoci ministerial i l’amor fratern. Jesús explica sovint, qui ha de servir i perquè hem de servir: “Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la seva vida com a rescat per tothom”. (Mc 10, 43-45). El sacerdoci ha de ser ministerial, és a dir de servei, no pas d’honor o de privilegi. Tot comença i acaba en l’amor fratern. Aquesta és la mesura: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres” (Jn 13, 24). Els signes, per a ésser significatius i generar complicitats, han de ser clars, nets i senzills. Hi ha res més clar, net i senzill, que seure a taula i experimentar en la pròpia pell, que qui t’ha convidat, s’ajup i et renta els peus? “Vés, i tu fes igual” (Lc 10, 37c).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
9 d’abril de 2020, Dijous Sant.

Publicar un comentario