Sense comentaris encara

SEGURETAT

Seguretat.

Habitualment, quan parlem de seguretat acceptem de deixar en mans d’altres la nostra llibertat i la nostra integritat. En societats democràtiques, com la nostra, aquesta delegació ens esforcem a limitar-la, quan a l’abast i les condicions. Discutim i mirem de fixar eficaçment els límits que no s’han de traspassar. Normalment aquesta tasca recau en l’estat. Tanmateix, en algunes ocasions, com ara durant la present pandèmia, la reacció d’algunes persones no sempre és la mateixa. El confinament n’és la prova. Quan l’estat, mitjançant les autoritats sanitàries, ha volgut restringir la nostra mobilitat, amb la finalitat d’evitar el ràpid contagi de la Covid-19, algunes persones s’han saltat la restricció apel·lant a la llibertat personal. Un dret, evidentment inalienable, però que en aquesta situació potser calia subordinar-lo a la prevenció de la pròpia salut i la dels altres. Saltar-se el confinament, per qualsevol tipus de motiu, era incorre en un risc innecessari i menystenir els nostres deures cívics amb els altres.
Ara hem entrat en la fase dos de la desescalada. Cada vegada sembla més evident i pròxim l’acabament de la pandèmia. Aquesta aparent acceleració dels esdeveniments ha fet que algunes persones hagin deixat de banda la prevenció. Sembla que hem entrat en un període on hem deixat el menú, prèviament fixat i taxat, per agafar la carta. Cadascú té dret a triar i remenar. Aquesta situació, d’un cert relaxament dels condicionants als quals ens havia acostumat el confinament, està essent substituïda per la recuperació del control de la nostra llibertat. Entesa, això, sí, per algunes persones no sempre de manera responsable. El relaxament ens motiva excessivament fins al punt d’estar convençuts que estem segurs. Ara sí que tornem a controlar. No necessitem que ningú restringeixi o condicioni la nostra llibertat. Ens ho podem fer tot sols. Cadascú pot fixar els seus propis límits. I, endemés, tot recuperant la confiança en nosaltres mateixos, sabem que un virus que, tal com ens diuen va de baixa, ja no ens farà res. De manera pràcticament miraculosa, sembla que tots plegats, malgrat que la Covid-19 encara campa pels nostres carrers, ens hem tornat sobtadament immunes.
Un exemple curiós és l’ús de les mascaretes. Ara que el seu ús és obligatori, tret el cas concret de persones que es troben en determinades situacions, abunden les persones que no en porten. Moltes miren de raonar perquè no la porten. D’altres simplement diuen que els hi és una molèstia. I, encara algunes, afirmen que ja no és necessària perquè el virus va reculant cada vegada més. Tindran raó? El cert és, que durant el confinament comptades persones s’atrevien a desafiar les ordres o recomanacions sanitàries. Ara, en canvi, quan sembla que ja li tenim el peu al coll, potser ens sentim més legitimats per a decidir fer el contrari del que ens diuen.
La nostra seguretat es fonamenta, no sempre en arguments professionals, científics i mèdics, sinó en el convenciment personal. Tampoc no ens hi ajuda massa la confusió que provoca l’allau d’informacions que circulen per les xarxes socials. Oi més, quan moltes d’aquestes informacions són intencionadament noticies falses, que provoquen en nosaltres, tant seguretat com inseguretat. Diu el llibre de Job: “La seva confiança s’esfondra, s’aguanta en una teranyina: s’hi arrepenja, però li falla; s’hi aferra, però no el sosté. L’arbre frondós plantat a la solana, cobreix el jardí amb el seu brancatge, les arrels s’entrellacen amb les roques i exploren els forats de les pedres.; però si l’arrenquen de la terra, ningú no podrà dir que l’hagi vist”, (Jb 8, 14-18). La nostra seguretat no es pot fonamentar en el propi convenciment de que som immunes. Ha de fonamentar-se, ara i sempre, en aquell o en allò, que realment és digne de la nostra confiança.

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 28 de maig de 2020.

Publicar un comentario