Sense comentaris encara

PROPORCIONALITAT

Proporcionalitat.

És una relació entre magnituds mesurables. Un concepte més aviat intuïtiu. Així, doncs, es troba a l’abast de tothom. Sabem prou bé quan una conseqüència guarda una relació adequada amb la causa que l’ha originada. La proporció exigeix que no ens passem ni per excés ni per defecte. Ara bé, potser també ens aconsella que ens guiï la generositat i la misericòrdia. També la proporcionalitat, com molts altres conceptes, reclama aquests dies que el revisem. Precisament és aquest caire intuïtiu que ens fa arrufar el nas davant de certes situacions. Comprenem que hem anat més enllà del que raonablement calia. El tuf que desprenen certes actuacions, nostres o d’altres, arriba fins i tot a incomodar-nos. D’alguna manera, malgrat que ho intentem, som prou conscients que hem obrat malament. Amb tot, després de tantes generacions hem après a racionalitzar els nostres actes. Ens hem acostumat a digerir-los evitant el màxim possible el flagell de les seves conseqüències.
La meva mare repeteix sovint aquesta frase: “la justícia forta fa la gent molla”. És a dir, quan exerceixes la pressió suficient sobre algú aquest acaba sempre plegant-se a la teva voluntat. I, per cert, si no ens hi havíem fixat, importa poc que no tinguis raó. El que compta és que ho puguis fer. El secret és saber trobar el punctum dolents. El punt d’inflexió a partir del qual la racionalitat deixa pas a l’irracional. Quan la paraula és conscientment engolida per la por.
Hem d’exigir que en les nostres relacions socials, tant personals com col·lectives, s’exerceixi la proporcionalitat. Que només allò que és raonable continuï governant el nostre món. Hem de defugir. Hem de censurar. Hem de lluitar per a restar sotmesos a la por. El temor no pot, ni ha de governa mai la nostra existència. Tingueu-ho per segur, ens intentaran convèncer, que determinades circumstàncies reclamen aparcar la raó. Que hi ha motius suficients per tal d’aplicar el correctiu de la por. Cap situació, ni cap circumstància pot demanar-nos una renúncia tant gran. Quan l’emprenem es transforma en un camí de difícil retorn.
Quan ens governa la por. Quan la informació sobre la qual construïm les nostres decisions, personals o col·lectives, és volgudament falsa. Quan renunciem a verificar, no només a través de l’opinió dels altres, sinó a través dels nostres propis principis morals, ètics i religiosos, estem abdicant de la nostra llibertat. Una llibertat que estem obligats a refer i a defensar cada dia quan la contrastem amb la realitat que vivim.
Sovint la proporcionalitat exigeix de nosaltres generositat. Ens convida a deixar les freixures. Ens proposa que les decisions que prenguem tinguin una mirada llarga. Ens invita a no deixar-nos foragitar per la pressió, interna o externa, del moment. Altrament, les relacions esdevenen un quadrilàter de boxa, on imperen els punys del més fort. Hem de cabussar-nos decididament en les aigües, de la proporcionalitat, només així es construeix civilitat. Mai no ens hem de deixar temptar per aquells i aquelles, que ens prometen seguretat a canvi que sacrifiquem la nostra humanitat.
“Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen. (…) Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin. (…) Sigueu misericordiosos, com ho és el vostre Pare”. (Lc 6, 27. 31. 36). La proporcionalitat, com a mesura que ens humanitza, ens empeny a córrer sempre més enllà d’allò, que ens ancora en el passat, en el tabú i la por.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 21 de maig de 2020.

Publicar un comentario