Sense comentaris encara

PRESCINDIBLES

Prescindibles. Avui, com sempre, val més ésser imprescindible que no pas prescindible. Tanmateix, no he errat al parlar dels i de les prescindibles. Aquesta crisi sanitària ens recorda allò que ja sabíem. Qui atorga el grau d’ésser prescindible o i imprescindible sembla ésser la necessitat. Sí, aquest discerniment el fem contínuament en les nostres decisions quotidians. Ara bé, tot es complica quan parlem de persones. La línia s’aprima i s’esvaeix més del que voldríem. Prejudicis culturals i de classe ens han ensenyat a catalogar els individus.
Hem après a classificar segons el seu gènere, la seva edat, la seva formació o la seva utilitat socioeconòmica. El neocapitalisme, que sembla ha acabat envaint tots els àmbits de la nostra existència, ens ha catalogat talment, com l’entomòleg estudia i classifica els insectes. La imatge potser és excessiva i un tant demagoga. Amb tot, crec que no s’allunya massa de la realitat. L’ascensor social, que funciona en moltes ocasions, no pot evitar, que en d’altres no aconseguim saltar de casella.
Ningú no dubta, car faltaria a l’evidència més meridiana, l’absoluta necessitat de les persones que treballen en el sector sanitari. I, això, no només ara, que van mal dades, sinó, sempre. La nostra societat del benestar es fonamenta sobre un puntal ferm, absolutament imprescindible: la salut pública. Sovint ens recorden, que tenim uns bons sanitaris, però no pas una bona sanitat. El sistema de salut està infrafinançat. I afegeixen: hauríem d’aplaudir-los menys i haver-los recolzat quan es queixaven repetidament de les retallades. Segurament, uns i altres tenen raó. Avui tothom els expressa gratitud i reconeixement. Podríem deixar de fer-ho?
La pandèmia, tanmateix, ha fet aflorar l’existència d’altres persones, aparentment també imprescindibles. Persones sovint oblidades, perquè el seu treball habitualment resta amagat, submergit en l’anonimat. Es troben tant barrejades en el nostre dia a dia, que han esdevingut invisibles. Tant, que potser diríem són prescindibles. Tanmateix, l’emergència sanitària, que ens flagel·la, ens recorda, que també les necessitem. N’evoco algunes que tinc properes. Un amic, despatxa carn darrera d’un taulell, m`ha fet pensar en aquells que diàriament ens assorteixen de les viandes necessàries. Ell les serveix per que hi continua havent-pastors, escorxadors i transportistes. La botiga, sobretot en un poble, esdevé un espai de primera necessitat, potser l’ocasió de sortir de casa i veure algú. La senyora, que ens ajuda a tenir cura dels meus pares, grans i dependents, venint a casa puntualment cada dia, em recorda com en som de dependents els uns dels altres. Es tard, el camió de la brossa fa soroll quan passa. Sento la campana de l’església de les Carmelites Descalces, prop de casa. Toquen a pregària. Tots ells i elles, i molts d’altres, són prescindibles? Segur que no. Algú els aplaudirà? Algú recordarà les seves gestes? Segur que no, car no han deixat de fer el que ja feien.
Jesús ens ajuda a discernir i a establir prioritats. “Demaneu, i us donaran: cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran: perquè el qui demana, rep; el qui cerca troba, i a qui truca, li obren” (Mt 7, 7-8). Podem ésser prescindibles pel que fem, potser sí; però mai no deixarem d’ésser imprescindibles pel qui som.
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 1 d’abril de 2020.

Publicar un comentario