Sense comentaris encara

PORTES OBERTES

Portes obertes.

Aquesta primera fase del desconfinament alguns l’han anomenada l’hora de les portes obertes. Lentament comença a desdibuixar-se la quarantena. Una reclusió, segurament més molesta per aquelles i aquells que viuen en pitjors condicions, que no pas pels, qui gaudim d’unes condicions confortables de vida. Ens em de preguntar que significa per a nosaltres obrir les portes.
L’expressió suggereix l’oportunitat de fer permeables novament els nostres domicilis. Tancats i barrats durant temps als nostres parents ii amics. Llars aïllades i estanques. Autèntiques peixeres on hem viscut reclosos en un àmbit limitat de moviment. Ara, mantenint la distancia social adequada, podem retrobar-nos a casa amb les persones que estimem. N’hi ha que empren l’expressió per explicar el pas de les celebracions religioses digitals seguides a través de les xarxes socials, a les celebracions litúrgiques presencials i participades a les esglésies. Altres consideren que és una invitació, encara condicionada, a sortir al carrer per poder connectar altra vegada amb els amics. La possibilitat, tant de temps anhelada, de seure tranquil·lament a la terrassa d’un bar mentre consumim alguna cosa i airegem la nostra sociabilitat potser una mica tocada. I, encara, obrir les portes, sobretot per aquells que estimen i necessiten l’esport, representa deixar de córrer pel passadís o la terrassa de casa i poder fer-ho al camp o al carrer.
Totes aquestes i altres possibilitats ens suggereix l’expressió obrir les portes. Potser podríem compartir-ne algunes. En algun cas es tracta de posar un accent determinat en alguna de les coses que ja fem. En altres casos el que cal es començar de bell nou. Podem mirar cap a un costat, quan algú nega a un altre el lloc que li pertany a una societat que hem volgut oberta i inclusiva? S’han de continuar tancant algunes portes d’espais de lleure quan el qui truca té un color de pell diferent, parla una llengua que no és la nostra, o té una orientació sexual determinada? En aquests casos, com en d’altres, les portes s’han d’obrir només per a nosaltres?
Hem de continuar deixant fora aquells i aquelles que venen cercant refugi entre nosaltres? Hem de tancar les portes, o bé, els hem de foragitar així que els hem detingut, malgrat que els hi vagi la vida, la llibertat o la necessitat de viure amb la dignitat que vivim nosaltres? En aquest cas, l’expressió val només per l’espai que hem fet nostre i del qual paguem l’hipoteca? No formem part totes i tots de la mateixa família humana? I la pandèmia, no ens ha recordat l’abast planetari de la crisi sanitària i, de retruc, que tots tenim una única casa. És a dir el mateix planeta?
Isaïes, el profeta d’Israel, s’escarrassa intentant seduir els qui l’escolten. Obrir de bat a bat les portes del teu cor realment és l’únic que et convé. “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis que són germans teus! Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment.(…) Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar, si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia”. (Is 58, 6-8, 9-10). Hem d’obrir les portes d’un mateix espai que compartim, malgrat les legitimes diferències que existeixen entre nosaltres. Només quan siguem capaços d’això, comprendrem que les portes ja no són necessàries.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 15 de maig de 2020

Publicar un comentario