Sense comentaris encara

PENSAMENT MÀGIC

Pensament màgic.

És una forma de pensament que hom creu dotat de força per a modificar, alterar o canviar la realitat. Dit altrament, les coses acaben essent tal com nosaltres les volem, les necessitem, o les imaginem. Independentment de les dades objectives que tinguem a l’abast.
Aquests darrers dies, aquesta mena de pensament sembla que s’està apoderant d’una part de la població. Estem tan cansats del confinament que necessitem urgentment que s’acabi. El desconfinament és tant a prop, com indiquen les autoritats administratives, per tant, el perill cada vegada és més lluny. Aquest optimisme, interessant i desassenyat, ens pot fer creure, com si fos un miratge, que ja tenim el peu al coll de la Covid-19.
Només partint d’aquestes premisses podem entendre el comportament desinhibit i irresponsable d’algunes persones. La incapacitat de controlar els propis impulsos, encara que s’amagui sota el dret a decidir sobre la pròpia persona, el que fa és posar en risc la salut col·lectiva i pròpia. A l’hora que manifesta un pregon menyspreu pels deures cívics i una renúncia a reconèixer que formem part d’una realitat més gran que nosaltres mateixos, la família humana. Sortosament, la majoria de nosaltres, tant delerosos com qualsevol de “recuperar” la nostra vida, continuem establint els nostres criteris d’actuació en base a les recomanacions de les autoritats sanitàries.
El perill d’un rebrot sempre és a prop quan es tracta d’una malaltia altament contagiosa. Molt més, quan allò que fem ho propicia i ho afavoreix. La manca d’higiene, especialment de les mans: el no emprar, o fer-ho de manera selectiva i capriciosa la mascareta, i el no manteniment del distanciament social indispensable, evidentment invoquen l’espectre del rebrot del contagi.
Impressiona veure als sanitaris, després de llargues jornades de treball i tensió emocional, com continuen assistint i acompanyant els malalts i malaltes. La fatiga, corporal, però també anímica i interior, condiciona i afecta les seves vides. Ara bé, també dol moltíssim, contemplar com determinades persones posen en perill la salut, mentre inconscientment confien, que arribat el cas seran ateses convenientment pels sanitaris. És el món a l’inrevés.
Aquestes accions, irreflexives, doloroses i punyents, han portat a molts sanitaris a refusar els aplaudiment. Aquesta acció solidària, que s’ha estès arreu del planeta, vol expressar el reconeixement social envers aquelles dones i homes, que afronten la pandèmia en primera línia. Intenten, sempre que poden, guarir els malalts. Sovint, han estat els últims ulls, acollidors i càlids, que han vist molts moribunds. El reconeixement, doncs, va més enllà de premiar una pura assistència tècnica i professional. Implica, si més no, per a molts ciutadans i ciutadanes, valorar l’escalf humà, que es manifesta acompanyant malalts, amb noms i rostres contrets, i no combaten només malalties. Refusar aquests aplaudiments és un toc d’atenció, concret i decidit. Hem de pensar en les persones, en els malalts, en els difunts, en les famílies, també en els sanitaris. També és veritat, però, que els aplaudiments d’avui no poden ésser pas els oblits de demà.
“Si l’un construeix i l’altre derrueix, què en treuen, sinó fatiga? (Sir 34 (31), 29). No hem de viure al marge de la realitat. Tanmateix, no ens hi hem de sotmetre com si fos inalterable, aixafadora i determinista. Hem de poder emprendre el vol. Això sempre, però ho hem de fer quan ja tinguem a punt les ales.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 7 de maig de 2020.

Publicar un comentario