Sense comentaris encara

PARTICIPAR

Participar.

Una dels novetats que hauria de d’arrelar entre nosaltres passada la pandèmia hauria d’ésser la voluntat de participar. El desig d’implicar-nos personalment en tots els àmbits de la nostra existència. Desenvolupant així, diversament i activa, el nostre sentit comunitari. Canalitzant adequadament l’esforç participatiu, que algunes i alguns han descobert arran de la solidaritat generada per la pandèmia. I, com no, augmentant, quan fos el cas, el grau de compromís amb causes nobles i catalitzadores d’humanitat, quan aquest interès ja formava part del nostre dia a dia.
Abandonar d’una vegada la queixa estèril. Llençar lluny de nosaltres el ploricó i la rebequeria infantil. Llençar-nos decididament a ocupar el lloc que ens correspon en la construcció d’una nova societat, en tots els seus àmbits –polítics, socials, econòmics i religiosos-. La transparència i el compromís en la consecució del bé comú, per damunt de l’interès mesquí i egoista, individual o de grup, ens hi ha d’ajudar. Hem de participar en la presa de decisions.
Ens em d’empoderar en tots els àmbits de la nostra vida. També hem d’estar disposats a deixar-nos la pell per les causes que defensem. Si volem decidir, hem d’acceptar el diàleg i el debat que comporta viure en una societat plural i democràtica. Les decisions preses, fruit d’una autèntica participació, són millor acceptades. Aquesta manera d’entendre les relacions –en tots els àmbits de la nostra societat-, fruit del diàleg constructiu, la participació activa i el compromís personal i col·lectiu, permet bastir una societat més lliure, empàtica i solidària.
L’aportació, personal o de grup, acaba enriquint la presa de decisions. La implicació s’enforteix i desenvolupa, quan hom se n’adona que realment el que aporta es té en compte. Prendre consciència, que gran part de les decisions que ens afecten, en els diversos àmbits de la vida, no ens són alienes. Reconèixer que la participació, no és un pur tràmit buit de contingut i sense recorregut, sinó que s’acaba traduint en una realitat que ens afecta.
No som éssers passius, sinó éssers participatius. No som ésser destinats a l’aïllament, sinó éssers cridats a interconnectar-nos. No som éssers absents i desinteressats en el que succeeix en el nostre entorn, sinó éssers dissenyats per a implicar-nos fins al fons. No som ésser mancats d’empatia i d’humanitat, sinó éssers empàtics disposats a humanitzar, fins i tot els àmbits més foscos de la nostra humanitat. No som éssers alienats, subordinats, doblegats i aixafats, sinó éssers amb capacitat d’alçar-nos, de recuperar la nostra autonomia personal i de reclamar amb orgull la nostra pertinença a la família humana, tot acceptant les legitimes diferències que existeixen entre nosaltres. Només participant, amb il·lusió, conscientment a i activa, podrem fer d’aquest planeta la casa de totes i tots.
Una pregària, tranquil·la, serena i confiada:
“Em sento ple d’amor:
el Senyor ha escoltat la meva súplica,
ha escoltat el meu clam així que l’invocava.
El Senyor és just i benigne,
el nostre Déu sap compadir;
el Senyor salvaguarda l’indefens,
jo era feble i m’ha salvat.
Recobra la serenor, ànima meva,
mira el que t’ha fet el Senyor.
Em sento ple de fe, tot i que deia:
Que en sóc, de dissortat;
tot i que deia, veient-me perdut:
els homes, tots enganyen!
Al Senyor li doldria
la mort dels que l’estimen.
Ah Senyor, sóc el teu servent,
ho sóc des del dia que vaig néixer.
Tu m’has trencat les cadenes· (Sl 116, 1.5. 10-11, 15-16).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 18 de maig de 2020.

Publicar un comentario