Sense comentaris encara

PALMES I LLORERS

Palmes i llorers. Diumenge de Rams. Pòrtic de la Setmana Santa. Caminal que ens acosta a la celebració del Tridu Pasqual, de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor Jesús. Una festa carregada de simbolismes. Una celebració lligada, en la nostra tradició més popular i cristiana, als infants, a la nostra mateixa infància. Mudats en dia de gran festa, brandant palmes i palmons, els més petits, i branques de llorer i d’olivera, els més grans i xacrosos. Tots junts fent camí, acompanyant al bon Jesús, cap a Jerusalem, la ciutat santa, avui representada per les nostraes esglésies parroquials. Tots cantant, uns amb veu vibrant, d’altres, potser els més, amb veu enrogallada: “El sisè dia abans de Pasqua, quan el Senyor entrà a Jerusalem, els infants li sortiren a l’encontre: portaven palmes i clamaven tot cantant: Hosanna el Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel. Beneït el Rei d’Israel”. Tradició, símbols, signes i experiència vital i pietosa. Les palmes i els llorers, que porta el poble endiumenjat i rialler, mentre decidit camina. El Senyor avança muntat en un ruquet, silent, amb la testa ben alta, les orelles teses, valent i eixerit. La processó, com un garbuix de gent i de canalla, amb petit pas ara ja entra. Jesús ja ha arribat!
Palmes, llorers i oliveres. Fulles perennes i resistents. Signe gloriós del martiri, del testimoni valent i decidit, la palma. Corona enramada el llorer que cenyeix la testa, després d’haver acabat la cursa. Pau treballosament bastida l’olivera argentada. Testimoni esforçar d’una altra manera possible de viure. Jesús entra avui novament a Jerusalem. A la seva ciutat, a les nostres ciutats. Totes s’assemblen, avui com ahir, plenes de contradiccions, d’injustícies, de neguits, d’esperances, de desitjos, de possibilitats. Deleroses que hi regni la justícia, la dignitat dels que hi viuen, que esdevinguin refugi dels qui no tenen llar. Confiant, que algun dia, com aquell dia ho fou, el rei que hi entri, tindrà el seu rostre, treballat per la duresa de la vida, però radiant i ple de vida, esperançat. La ciutat d’abans haurà passat. Ara si, començarà la nova ciutat.
Dues reflexions, gairebé només dos apunts. Un referent a la palma. L’altre dedicat a l’ase. Abans de les palmes i palmons hi penjaven llaminadures. Rosaris de sucre i altra mena de dolços. Solament hi eren per a entretenir la canalla? Ens ajudaven a passar l’ estona d’una celebració, llarga, solemne i complicada? La teologia, malgrat que intenta explicar les coses de manera clara i concisa, sovint esdevé complexa i entortolligada. D’un arbre, el del coneixement del bé i del mal, en vam collir un fruit, era bonic als ulls i dolç al paladar, però ens va portat la mort. D’un altre arbre, el de la Creu, n’hem gustat el fruit, Jesús, Senyor Nostre. No és bonic als ulls, car penja de la Creu, però realment és dolç, perquè només Ell ens duu la vida. Només Jesús és dolç, ens recorda el sucre de palmes i palmons. Ho sabem prou. Ho hem llegit, ens ho han explicat, però potser encara no ho em entès del tot. Els reis, com els cavallers que anaven a la guerra, muntaven un bon cavall. Un animal, esvelt, molt ben tractat i alimentat, una vertadera màquina per anar a la guerra. El cavall era elegant, però sobretot manifestava força, poder, domini. Jesús, també era rei, però no va entrar en un cavall. Ho va fer en un ruquet, com un pagès, com tants homes ho feien, com la majoria de nosaltres ho hauríem fet. El ruc és al treball el que el cavall és a la guerra.
Passen els anys, passen els homes i les dones, però alguns esperen encara, que vingui muntat en un cavall. No accepten, no admeten, que Ell ja ha vingut, i que quan torni, no ho dubteu, tornarà a entrar muntat en un humil ase. Aquell dia, tot cantarà amb Maria: “enderroca els poderosos del soli i exalça els humils”.
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 5 d’abril de 2020.

Publicar un comentario