Sense comentaris encara

PACTE

Pacte.

La pandèmia ha evidenciat allò que anomenen la bretxa generacional. Un grup de població, cada vegada més gran, enfront d’un altre, més jove, que s’encongeix. A Occident la població tendeix ràpidament i inexorable a l’envelliment. I, si continuem afavorint l’envelliment, com semblava que fins ara fèiem, això exigirà la inversió de molts més recursos.
Més enllà de l’Imserso, les paelles, les ballaruques, la papiroflèxia i els monitors, sempre disposats a motivar a la gent gran, aquesta necessita altres coses. Ha d’empoderar-se. Necessita ésser reconeguda com a tal, car realment existeix. Té dret a ésser escoltada. Ha de poder dir la seva. No ha d’esdevenir un subjecte passiu de les decisions dels altres. La pandèmia, immersa en l’estrès del sistema sanitari, ha fet aflorar la dificultat de gestionar la sanitat quan hi ha pocs recursos. Resulta sempre difícil establir criteris de triatge quan es refereix a les persones. Quan pot acabar esdevenint un protocol que caldria aplicar automàticament, per tal de defugir o minimitzar el conflicte personal a l’hora de fer el triatge. Les persones, també les que són velles, tenen nom i rostre. Porten sobretot un important equipatge emocional i personal. Parlem, en molts casos, d’existències bastides sobre l’entrega generosa i el servei als altres. A la pròpia família i a la comunitat humana a la qual pertanyen. Quan hem de triar, si és que ens veiem obligats a fer-ho, no podem quedar-nos només en el miratge de la joventut, sinó també en l’aportació que les persones han fet i fan en favor d’una societat humana més justa, lliure i solidària. L’experiència vital dels vells, potser no està farcida de la faramalla vistent i de moda, però pot aportar el sentit de la fidelitat a les idees més grans i nobles
Avui, dissortadament, molts joves no gaudeixen de sous decents per a viure amb la dignitat que mereixen. Les seves expectatives han estat sistemàticament trinxades malgrat l’excel·lent preparació professional de la qual gaudeixen. Molts dels problemes amb els que es topen, o toparan ben aviat, els han heretat de les generacions passades. Malgrat això, difícilment poden incidir en les decisions polítiques que podrien intentar resoldre’ls. Tanmateix, la solució no es troba pas en el conflicte generacional, sinó més aviat en una xarxa de relacions humanes basades, no en l’edat i la confrontació, sinó en la col·laboració intergeneracional.
Arreu es parla que cal rejovenir institucions –política, societat, economia, religions..- com la gran panacea. El que importa no és el carnet d’identitat, ni tan sols l’ús, més o menys eficaç de les noves tecnologies. El que importa és allò que ens impulsa i motiva. La joventut no és per ella mateixa una assegurança d’èxit. El progrés de la família humana, no només el progrés econòmic, no és una qüestió biològica. Les persones són empàtiques amb els demés. Els preocupa alguna cosa més que ells mateixos. Estan disposades a sacrificar part dels propis interessos en funció d’un bé major. No pels fulls del calendari, sinó pels valors que les mouen. Qui al llarg de la seva existència, amb condicions canviants, adverses o favorables, ha lluitat a favor d’un món més humà, ho continuarà fent mentre pugui. Ho intentarà amb les eines que disposa. Ho farà fins al final. Aquells que sempre han viscut reclosos en ells mateixos i preocupats només dels propis interessos, la joventut l’únic que els ofereix és més temps per a desenvolupar polítiques i relacions despullades de tota connotació social i humana.
“Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor. Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. (Sir 3, 2-6. 12-14). Ens cal un pacte generacional.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 13 de maig de 2020.

Publicar un comentario