Sense comentaris encara

OPORTUNITAT

Oportunitat.

Mentre el confinament s’anava consolidant, tot pressionant per tal condicionar la nostra vida, amb aquests senzills escrits hem intentat oferir elements de suport, que ajudessin fer més agradable la nostra captivitat. Potser han servit per atabalar molt més del que calia. Cadascú ho sap. La intenció era, i és, ajudar a una serena reflexió personal. No pas amb ganes, que les lectores i lectors fessin seves les opinions de qui aquí expressa les seves. Més aviat amb el fervent desig d’empènyer a cadascú a la reflexió personal. Un bé preciós sempre insubstituïble. Tots nosaltres, encara que no ho pensem, estem facultats per a endinsar-nos per aquest camí, que acaba portant-nos a un major grau de coneixement de nosaltres mateixos.
Les primeres setmanes, quan l’amenaça de la pandèmia era més palpable, esfereïdora i inabastable, gosàvem porugament, com aquell que és llença a l’aigua agafat només a una tros de fusta a la deriva, oferir tremolosos centelleigs de llum. Malgrat tot, és pot viure i sobreviure. Hem tingut ocasió d’experimentar el millor i el pitjor del que hi ha en nosaltres. Una solidaritat extrema, pràcticament delirant i folla, en les sanitàries, sanitaris i en tots aquells i aquelles, fins ara invisibles, i esperem, que a partir d’ara imprescindibles. També hem suportat, de vegades amb vertadera impotència, la manca de civisme i de preocupació per l’altre. Quant, incomplint reiteradament i conscient, les mesures de prevenció sanitària, posàvem la salut dels demès i la pròpia en risc. Aquesta irracional actitud, sembla que es repeteix i, àdhuc es multiplica, conforme la desescalada progressa poc a poc. Amb tot, ja fa dies que ens vam conjurar a no deixar-nos endur per aquestes tèrboles aigües. El que hem de mirar, amb realisme, però també amb esperança activa, és l’endemà de la pandèmia.
D’alguna cosa ens ha de servir el que estem vivint. Més enllà de plorar respectuosament, el sense sentit de la mort de tantes persones, i de doldre’ns del dolor de tantes famílies, que no han pogut acompanyar els seus éssers estimats durant la malaltia i en el moment de la mort. Lliçons que hem après, encara que possiblement com els estudiants distrets amb el vol de la mosca que passa –les foteses de la vida-, oblidarem aviat. Amb tot, les hem viscut i, les recordem o no, formen part ja de l’inconscient de la nostra generació.
No es pot governar d’esquena a les persones. Cal afavorir la participació de les ciutadanes i ciutadans en tots els ordres polítics, socials, econòmics i religiosos. I això, cal fer-ho sempre, perquè, quan cal, més enllà dels nostres legítims interessos, som capaços de donar-nos totalment als altres, quan realment ens necessiten. Ningú no té dret a arrabassar-nos la dignitat que ens pertany en el si de la família humana. La possibilitat universal de contagi, malgrat que evidentment ha afectat, com sempre, d’una manera més desencarnada als més vulnerables, ens recorda que tots som iguals. No només davant de la llei, dret que hem de vetllar cada dia, sinó perquè a la natura, no l’importen ni l’impressionen les nostres il·legítimes desigualtats. Per altra banda, la legitima diversitat, que existeix entre nosaltres, no ens ha impedit treballar en un projecte comú. Esperem que en el futur haurem après que no cal uniformitzar per tal treballa plegats. No és pot emprar la desinformació ni la mentida com una estratègia de desgast. HI ha formes d’exercir l’autoritat que són totalment indecents, que envileixen a qui les practica i que comporten un dolor i una vulneració insultant dels drets humans a persones i a pobles sencers. El planeta ens ha recordat que no en som els propietaris. En tot cas som els porters d’un edifici –la terra- on hi habiten molts d’altres estadants, amb uns drets, si més no, semblants als nostres.
Aquesta situació, tant inesperada, no desitjada i molt crua, és també una oportunitat, que no hem de desaprofitar. Podem continuar muntats en les muntanyes russes de la irracionalitat, com si res no hagués passat. Tanmateix, la necessitat de la racionalitat i del respecte a l’ésser humà,
plural i dotat d’uns drets inalienables, tornaran periòdicament a nosaltres. Vindran a trobar-nos, encara, que només sigui mitjançant una natura desbocada i insubornable. Aquesta és l’oportunitat. Serà com diuen alguns el darrer avís? Qui ho pot saber amb certesa això. Ara bé, el que si sabem és, que aquesta és l’única oportunitat que ara tenim a l’abast.
Avui un fragment, més llarg del que és habitual, del salm 104.
“Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel:
fas néixer l’herba per al bestiar
i les plantes que l’home conrea.
I ell treu el pa de la terra
i el vi que li alegra el cor,
l’oli amb què s’ungeix el front
i el pa que li renova les forces.
Que en són, de variades, Senyor les teves obres,
i totes les has fetes amb saviesa!
La terra és plena de les teves criatures.
Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps;
els el dónes, i ells l’arrepleguen,
obres la mà, i mengen a desdir.
Però si deixes de mirar-los, s’esparveren;
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envies el teu alè, reneix la creació
i renoves la vida sobre la terra.
Beneeix el Senyor, ànima meva. Al·leluia!” (Sl 104, 13-15, 24, 27-30, 35b).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 29 de maig de 2020.

Publicar un comentario