Sense comentaris encara

OFEC?

Ofec?
Després de treballar, quan el dia ha estat molt pesat, com necessito anar fer un vol. Com m’agrada socialitzar-me amb gent que em fa sentir còmode. També, de vegades, quan les relacions familiars esdevenen complicades, la millor solució, o potser, la més fàcil, és marxar de casa. Sovint penso en aquelles i aquelles, que no es poden fer fonedissos, quan la situació és incòmoda, compromesa o asfixiant.
Aquests dies de confinament fan créixer en nosaltres la temptació, pràcticament la necessitat, d’haver de sortir. Ens diuen que hem d’aprendre a racionalitzar el nostre temps, que de sobte sembla, que no té horitzó ni terminis. Repartir les tasques habituals de la llar, això sí, entre tots els membres de la família. Treballar a casa, els qui tenen la sort de poder fer teletreball. Fer deures, o bé, millorar l’aprenentatge, els qui estan escolaritzats i gaudeixen de mitjans telemàtics que els ho facilitin. Unes estones de lleure, acotades i ben pensades. No pas tot el dia devorant continguts audiovisuals. Un lleure, que potser podria esdevenir un espai d’encontre de tota la família. Segurament, que pensant en això, recuperem vells jocs de taula, menys tecnològics i seductors, però sempre més comunitaris. Descansar de forma adequada, qui sap si fent allò que hauríem de fer sempre, però no podem pel treball, o bé, pel tipus de lleure nocturn del qual ens em deixat atrapar. En fi, aquestes i moltes altres possibilitats, tota mena d’experts ens les serveixen aquests dies a la xarxa.
La pregunta cabdal, tanmateix, potser sia aquesta: Ens hem de suportar, o bé, hem d’aprendre a conviure? I, clar, és prou evident, que tant si ens suportem ,com si convivim, això només ho podem fer quan ens relacionem amb els altres. Sempre apareixen els altres. Un confinament forçós probablement afegeix un ingredient nou a les nostres relacions. En algun moment fins i tot hi poden haver conflictes interpersonals. Normalment, la majoria, són de baixa intensitat. Dissortadament, en determinades ocasions i situacions, poden esdevenir enutjosos i àdhuc violents. No és pas el mateix restar confinat en una casa de més de 100 metres, amb gimnàs, piscina, etc., com tenen molts famosos o esportistes, que residir diverses persones en un piset. Cal, doncs, que ens adaptem a la situació.
Sant Pau a la Carta primera als Corintis parla de l’amor. Habitualment aquest text el llegim en els casaments. Una paraula molt devaluada, però, que malgrat tot continuem atribuint als lligams més especials i importants, que regulen les relacions humanes. L’amor, és a dir, el sortir de nosaltres per anar cap els altres, podria també regular les nostres complexes i riques relacions familiars durant aquests dies? L’abaixar barreres, el crear ponts, el permetre que els altres els travessin, podria també acabant beneficiant, no solament als altres, sinó a nosaltres mateixos? Si l’amor és tant important, com prediquem, cantem i recitem, no ha d’ésser també el motor de les nostres relacions més immediates, més properes, més nostres: les familiars.
En el cas que fos així, llegim el que ens diu l’Apòstol: “L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai”. (1C 13, 4-8a).
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 24 de març de 2020

Publicar un comentario