Sense comentaris encara

NUESA

Nuesa.
L’experiència de la pandèmia ens està afectant pregonament. Malgrat la cuirassa, que amb el pas dels anys ha anat comprimint la nostra vida, ara sembla que som conscients del molt que pesa. Viure en aquest món no sempre és fàcil, especialment per a les persones més vulnerables. Les circumstàncies, els condicionaments i el prejudicis de tota mena han deixat cicatrius en nosaltres. Acostumats a la cirurgia estètica ens escarrassem en dissimular, en amagar aquestes arrugues. Unes arrugues, que no són pas belles. Ara, fins i tot, sense haver d’obrir els ulls, ens intuïm en la nostra pròpia nuesa.
L’afectació que experimentem, no sols lacera el nostre cos, sinó també el nostre interior i la nostra manera de posicionar-nos en aquest món. Potser, mai com ara, reconeixem que el benestar, la salut, no responen només al cos. Vam començar a valorar, i ho continuem fent amb entusiasme, la necessitat de tenir cura del cos: l’alimentació, l’esport.. També hem après que cal apreciar la salut de l’intel·lecte. Darrerament, cerquem la salut emocional, la del cor. I, encara, molts cerquem de ressituar-nos dins el complex univers de la natura. Tanmateix, ara també se’ns ofereix l’oportunitat de recuperar la salut de l’esperit. Totes aquestes dimensions són els índex del nostre benestar com a persones, com a homes i dones. La pandèmia ens ha despullat de les nostres seguretats, o potser, com el rei del conte ja anàvem nus i necessitàvem que algú ens ho diguis per tal d’assumir-ho.
Déu ens creà a la seva imatge i semblança. Capaços de pensar, d’ésser imaginatius i creatius, d’estimar i de relacionar-nos. Aleshores ens sentíem còmodes amb nosaltres mateixos. Tanmateix, un dia això va canviar. I vam descobrir la nostra nuesa com una fragilitat que havíem d’amagar. “He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat”. (Gn 3, 10). Reconeixent-nos com som no es avergonyíem davant de Déu, dels altres ni de nosaltres mateixos. Ara bé: “La serp li va replicar: No, no moriríeu pas! Déu sap, que si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal” (Gn 3, 4). Els dons rebuts no s’havien d’articular en base al poder, com volia la serpent, sinó en virtut del servei, de l’entrega generosa i desinteressada envers el creador i totes les criatures. En això consistia l’harmonia primigènia. Una especial i entranyable relació amb Déu, amb els altres, amb l’entorn natural i amb nosaltres mateixos. Aleshores la nostra nuesa no era una cuirassa protectora, no era pas com la pell de l’eriçó. La nostra nuesa era l’espai d’encontre, d’acolliment on ens podíem fàcilment i agraïda reconèixer en l’Altre i en els altres.
Tenia raó la serpent antiga: si mengem del fruit prohibit serem com a déus, però no pas com el Déu de Jesús. El vertader rostre del Déu creador, del Pare del cel, s’ha encarnat en el rostre del seu Fill, Jesucrist: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”. (Fl 2, 6-11). En la nuesa de l’home clavat en creu es troba la nostra nuesa. Ara, ja no ens farà vergonya de saber que anem nus com al principi.
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 27 de març de 2020.

Publicar un comentario