En queda res de tot allò? Arriba Setmana Santa. Enguany ens preguntem: hi haurà Setmana Santa? Després de Trento la pietat cristiana va experimentar un canvi pregon. Els catòlics, majoritàriament mediterranis, vam deixar de mirar el Crist majestat, del romànic, i el Crist gloriós, del gòtic. Vam girar els nostres...
Palmes i llorers. Diumenge de Rams. Pòrtic de la Setmana Santa. Caminal que ens acosta a la celebració del Tridu Pasqual, de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor Jesús. Una festa carregada de simbolismes. Una celebració lligada, en la nostra tradició més popular i cristiana, als infants, a la...
Actitud. La persona, és a dir tu i jo, té la capacitat d’ésser mesquina i egoista. La memòria, no massa llunyana, i el seguiment atent del que succeeix avui al planeta, palesa suficientment, que som capaços de cometre grans atrocitats. Amb tot, també és cert, que, quan volem, la nostra...
Tot igual? Estem acostumats que algun imprevist modifiqui la nostra agenda. La vida és complicada i complexa. I, de vegades, no acabem de controlar-la totalment. Això, si som sincers, ens enutja i molt. Els motius més habituals dels canvis, quan ho mirem amb perspectiva, fan riure. Havíem planificat un magnífic...
Menys iguals. El virus no discrimina, car ens fa a tots igualment vulnerables. Fa uns dies ho recordàvem. Aquesta suposada “igualtat”, agambada a la falda de la dissort i la tribulació, sembla que a alguns els aconsola. Evidentment, tots som iguals, formats del mateix fang i amb els mateixos drets...
L’espectacle de la Creu. Diuen que ens atrau més la penombra que no pas la llum. Més la nit que el dia. Sovint ens deixem seduir per la tragèdia i el dolor dels altres, de vegades d’una manera gairebé morbosa. Ens agrada penetrar en la vida complexa dels demes a...
Prescindibles. Avui, com sempre, val més ésser imprescindible que no pas prescindible. Tanmateix, no he errat al parlar dels i de les prescindibles. Aquesta crisi sanitària ens recorda allò que ja sabíem. Qui atorga el grau d’ésser prescindible o i imprescindible sembla ésser la necessitat. Sí, aquest discerniment el fem...
Esmicolats. El confinament, potser sense que nosaltres ho vulguem, està esdevenint la caixa de ressonància de la nostra existència. Acostumats a anar sempre a tota velocitat, a tenir el temps taxat, se’ns fa estrany tenir temps, massa temps. Hem de recuperar la traça de gaudir del temps. Una forma interessant...
Inconsciència? Com fem habitualment hem recuperat la nostra arrelada habitud de fer punxa al llapis. Sembla, doncs, que no ens hi podem estar. Passats els primers dies, quan l’impacte inesperat i virulent ens va rebolcar per terra, ara, finalment, comencem a reaccionar. Ara bé, no sé si també reflexionem suficientment....
