Menys iguals. El virus no discrimina, car ens fa a tots igualment vulnerables. Fa uns dies ho recordàvem. Aquesta suposada “igualtat”, agambada a la falda de la dissort i la tribulació, sembla que a alguns els aconsola. Evidentment, tots som iguals, formats del mateix fang i amb els mateixos drets i deures, pel fet d’haver nascut i romandre en aquest món. D’això no en tenim cap dubte. Tanmateix, correspon a la societat, organitzada políticament i social, que els drets i deures no siguin paper mullat, sinó que s’acabin desenvolupant en realitats concretes. Vet aquí la importància de les polítiques socioeconòmiques. Sempre han de promoure la dignitat de la persona humana en qualsevol dels seus àmbits. Aquesta ha d’ésser la mesura i no pas el lucre, l’especulació que tot ho devora, o el guany desbocat que res ni ningú no respecta ni atura.
El virus no discrimina, nosaltres si que discriminem. No tothom, entre nosaltres, es pot protegir semblantment davant la pandèmia. D’acord, ens hem de quedar a casa. Ara bé, tots tenim casa? I, si en tenim, és un espai digne, adequat i suficientment protegit? Jo hi sóc, però també hi ha els sensesostre, les persones desnonades, les que viuen amuntegades en una habitació, o bé, les carregades d’anys, amb poca mobilitat i soles. Poden tots afrontar els rebuts del lloguer, de la llum, de l’aigua, del gas? Les hem de protegir, més ben dit, cal retornar-los-hi llur dret a viure amb dignitat, també durant la pandèmia.
El tancament d’empreses, encara que sigui temporal, segur que aprofundirà la bretxa econòmica existent. Moltes persones encara no s’han recuperat del tot de la darrera crisi econòmica. Aquests darrers anys, organismes com Caritas, han mirat d’ajudar-les. Lloguers, ulleres, sortides escolars, aliments… Una societat benestant, com la nostra, pot permetre, sense avergonyir-se, que una part dels seus ciutadans i ciutadanes mengin i visquin de l’ajut dels altres? Vivim en una societat socialment madura i equilibrada? Quan passi el confinament, que passarà, continuaran allargant la mà per poder viure? Tanquem escoles, instituts i universitats. Una manera encertada de protegir els nostres infants i joves. Sort en tenim de les aules virtuals. Ara bé, no a totes les cases hi ha Wi-Fi, ordinador, o tablet. Un nou repte, una nova desigualtat a abatre, la bretxa tecnològica la tenim també dins de casa.
Mentre s’esllangueix la Quaresma ressona en nosaltres la veu del profeta Isaïes: “¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? ¿D’això en dieu, un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus! Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!” (Is 58, 6-9).
Necessitem, com no, alimentar la nostra solidaritat, però sobretot ens cal vertebrar i implementar una justícia, que realment sigui redistributiva i fiscalment equitativa. Això no evitarà els estralls del present, ni els del futur, però permetrà a totes les persones, ciutadans i ciutadanes, d’afrontar les contingències de l’existència humana amb la dignitat que mereixen.
Una abraçada molt gran.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 2 d’abril de 2020.