Sense comentaris encara

MEMÒRIA

Memòria.

Som éssers de memòria. El mateix ADN és memòria. La memòria forma part ineludible de la nostra existència. Quan perdem la memòria, quan pretenem ésser nous adams, nascuts del no res, perdem gran part del que som. Juguem amb la memòria. Intentem amagar-la o manipular-la. La memòria ha d’ésser d’accés lliure. Ens ha de permetre, sempre que ho necessitem, tornar a les nostres arrels. Rellegir el present amb els ulls del passat, sempre imprescindible. Refondre la memòria en funció dels interessos que tenim en un moment determinat és nociu. També ho és refugiar-se o recloure’s en la memòria quan ens serveix per apuntalar el que pensem o ens interessa. Aquestes actituds, d’aparent seguretat i placidesa, en un món on tot era perfecte, ens acaben temptant. Acabem creient que hem estat cridats a esdevenir els guardians de la memòria. La nostra funció essencial és fixar-la. Impedir, a tota costa que canviï. Ens constituïm en els defensors de la veritable memòria. Els únics amb legitimitat per a interpretar-la. Aquestes actituds fàcilment poden convertir-se en fonamentalisme. Acaben essent perilloses per als altres, però també per nosaltres mateixos.
Jesús no ens ha deixat una memòria fixada, morta, estèril. Ha volgut compartir amb nosaltres el seu Esperit. La seva mateixa presència ens ajuda a interpretar el nostre present. Contemplar-nos a traves dels seus ulls. No hem d’interpretar les seves paraules d’una forma esclerotitzada, per més segura que sembli. No ens em de deixar temptar per la burocratització del seu missatge. Hem de sentir la seva presència viva i n’hem de donar testimoni. Pere ens diu que hem de fer: “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que teniu”. (1Pe 3, 15). D’això es tracta. No d’exposar una doctrina. Menys encara transmetre una ideologia. Cal compartir una esperança. Ara bé, quina és la nostra esperança? Ens ho diu el mateix Jesús: “perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”. (Jn 14, 19b-20). Totes si tots volem viure, però en tenim prou amb qualsevol mena de vida? Volem viure amb plenitud. Aquesta és la raó de la nostra esperança. I a res més contrari a la vida que la inèrcia, la fossilització i la pèrdua de la mobilitat.
Quan descobrim allò que dóna sentit a la vida sembla que ja no necessitem res més. Necessitem compartir amb els altres la nostra esperança. Tanmateix, l’esperança mai no es pot imposar. Tant sols es pot proposar i compartir a través del testimoniatge de la pròpia vida. Intentem viure ara, amb tots els condicionaments, tal com esperem algun dia viure. Pere ens ho recorda. Sí, hem de donar raó de l’esperança, que tenim, “però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència”. (1Pe 3, 16). Així, doncs, no tot s’hi val. Les imposicions del passat no han de temptar el nostre present, ni menys encara han de condicionar el nostre futur. Tanmateix, el testimoniatge no sempre recull els fruits que voldríem. De vegades les coses surten a l’inrevés. Podem, doncs, canviar la nostra manera de fer? Buscar altres camins, que aparentment resultin més fàcils, agradable i amb més possibilitats d’èxit? No, ens diu Pere. Només hi ha un camí per arribat al bé. I no és altre que el mateix bé. “Perquè val més sofrir, si aquest és el voler de Déu, per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal”. (1Pe 3, 17).
“Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré al Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres”. (Jn 14, 15-17). Si habita en nosaltres, ens cal res més?
Manuel Maria Fuente si Gasó, pvre.
17 de maig de 2020.

Publicar un comentario