Sense comentaris encara

MÀSCARES

Màscares.
A l’antigor la màscara s’associava tradicionalment a funcions rituals, socials i religioses. Els grecs i els romans les van vincular a l’art dramàtic. La tragèdia i la comèdia. Per a nosaltres, la màscara la relacionàvem més amb el Carnestoltes i les transgressions socioculturals que comportava. I, en el nostre context sociocultural recent, com a signe de llibertat. Darrerament, per a moltes i molts, s’han convertit en una forma de protegir-nos davant de la protesta cívica. En aquests dies la màscara és signe de protecció, de vida o de mort.
La màscara sempre ha estat un instrument de protecció. Un mitjà per a expressar el que som, o bé, el que realment voldríem ésser. Una manera de presentar-nos davant dels altres i del món. Un espai de trobada, d’encontre. De vegades, propiciador de seguretat, de proximitat, de confiança, d’altres provocador d’inseguretat, de llunyania i de desconfiança. Darrera de la nostra màscara, no de la cerimonial, ni la de la representació, sinó d’aquella, que portem cada dia, ens amaguem nosaltres sota la nostra nuesa. Ens hem acostumat tant a dur-la, que estem ben convençuts, que difícilment podríem mostrar el nostre autèntic rostre. Aquest temor respon a la realitat?. Ja hem perdut la capacitat de revelar-nos tal com som, amb les nostres ombres, però també amb les nostres llums?
Les màscares d’aquests dies, les de la pandèmia, no amaguen el nostre rostre. Ens permeten acollir-lo en la seva crua realitat. Darrera les arrugues esgarrinxades pel dolor, més enllà dels ulls entelats o enfebrats, emergeixen senzillament les persones en la seva més pregona vulnerabilitat. Les mateixes persones que són ateses per altres, també emmascarades, els sanitaris, que traspuen l’acolliment i la capacitat infatigable de compartir de l’ésser humà. Aquestes màscares no amaguen els rostres veritables, no són pas un impediment per a poder-nos atansar a la realitat genuïna de l’altre. Aquestes màscares són el nostre vertader rostre: sofrent i esperançat, adolorit i entregat, extenuat i incansable.
Podem arribar a reconèixer el nostre rostre en el de les persones que porten aquestes màscares? Les podem estimar, malgrat que la pandèmia, ens impedeixi restar al seu costat, agafar-les de la mà, escoltar els seus murmuris, mirar-les amb tendresa? Podem ésser a prop seu, ben a prop seu, malgrat la por legítima al contagi? Aquells i aquelles que els atenen, els sanitaris i les sanitàries, són avui les nostres mans, les nostres orelles les nostres mirades agraïdes.
No és gens fàcil reconèixer en el rostre del dolor el nostre rostre. Ens acostem a la celebració de Tríduum Pasqual, la passió, mort i resurrecció del Senyor. Pilat presenta Jesús, l’home carregat de dolors, al poble: “Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: Aquí teniu l’home!”. (J 19, 5). I el poble no el reconeix, no l’accepta. Tanmateix, després de Pasqua el rostre del crucificat és el mateix del ressuscitat. Continua dient Joan: “Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. (J 20, 19-20). Al capdavall, cap de les nostres màscares no pot ocultar el nostre autèntic rostre. Aquell que el mateix Déu va voler compartir amb nosaltres: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. (Gn 1,17).
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 25 de març de 2020.

Publicar un comentario