Sense comentaris encara

MARGINALITAT

Marginalitat.

La propagació, ràpida i letal, de la Covid-19 l’ha convertida en una pandèmia. S’ha expandit arreu del planeta, mentre algunes societats opulentes, com la nostra, es miraven el melic, tot pensant, que el seu grau de desenvolupament i benestar impediria l’afectació del virus. El coronavirus podia ésser, una vegada més, una epidèmia que flagel·les només els països subdesenvolupats. Tanmateix, no ha estat pas així. Estats Units d’Amèrica, el país més ric del món, s’ha convertit en el centre mundial de la pandèmia. La pandèmia ha fet aflorar les profundes desigualtats latents arreu del món. Ha mostrat descaradament les vergonyes, amb les quals convivim diàriament i que tractem d’amagar. Havent-se estripat les estructures segures, que protegien les nostres societats, han aparegut les costures amagades, que intentaven recosir falsament les societats desiguals d’arreu del planeta.
Els països amb sistemes sanitaris desenvolupats han pogut aguantar millor la forta envestida, no sense quantioses baixes. L’elevat nombre de malalts ha saturat les UCI i ha portat els sistemes sanitaris al llindar del col·lapse, quan aquest no ha estat una dolorosa realitat. La progressiva mercantilització del món de la salut ha desplaçat la persona com a eix i l’ha traslladat a la consecució del benefici. A les societats occidentals, cofoies del seu estat de benestar, fins i tot després de la crisi de 2008 i les corresponents retallades sanitàries, hem pogut comprovar, que no totes les ciutadanes i ciutadans poden afrontar de la mateixa manera la pandèmia. L’eslògan: “Queda’t a casa” ens ha mostrat, que moltes persones no tenen casa, viuen precàriament en edificis en males condicions, o bé, són diàriament desnonades. Si som sincers, això ja ho sabíem. La pandèmia el que ha fet és evidenciar, que no tots som tant igualment iguals, com pensàvem. Així, doncs, la pandèmia no afecta de la mateixa manera a tothom. El que val pel coronavirus, val per la resta dels àmbits de la vida socioeconòmica de les persones. Som menys iguals del que ens agrada reconèixer. A les nostres societats occidentals, riques i superbes, hi continuen existint pobresa, marginalitat i desigualtats profundes.
Tanmateix, existeixen altra mena de desigualtats també sagnants i colpidores. Una notícia alertava, que el coronavirus havia infectat tribus remotes de l’Amazònia. El més punyent no era el fet, sinó la interpretació que en feien. Les poblacions indígenes s’enfronten pràcticament a un genocidi. No és la primera vegada que els pobles originaris del continent americà experimenten aquests estralls. En el passat, segurament resultat involuntari de la cobdícia dels colonitzadors europeus. Ara, però, hi podria haver una intencionalitat per acabar amb la marginalitat. No sembla pas que l’emergència sanitària que afligeix aquestes poblacions indígenes preocupi excessivament als seus governs. Fa anys, que sofreixen repressió i persecució per part de grans terratinents, d’empreses ramaderes, fusteres, mineres, etc. Tots tenen un mateix objectiu: volen apoderar-se de les seus recursos naturals. Els governs difícilment faran res, perquè els indígenes són una nosa, una realitat marginal, que no hauria d’existir i que dificulta el progrés econòmic.
El profeta Jeremies insisteix: “Això diu el Senyor: Defenseu el dret i la justícia, arrenqueu l’oprimit de mans de l’opressor, no maltracteu ni injurieu l’immigrant, l ‘orfe o la viuda, ni vesseu sang innocent en aquesta ciutat”. (Jr 22, 3). Ningú té dret a reduir o suprimir el dret a una vida digna de persones i pobles, amb la qual Déu ens ha dotat. I, menys encara, com alguns pretén, fer-ho en nom de Déu.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 21 d’abril de 2020

Publicar un comentario