Sense comentaris encara

L’OU-DILLUNS DE PASQUA

L’ou. Dilluns de Pasqua.

Al nostre país, les grans festes les celebrem durant dos dies. Ahir era Diumenge de Pasqua de Resurrecció. No hi ha festa més important per les cristianes i cristians. Tot allò que celebrem té un origen i un significat. Amb el pas del temps la significació sovint es desenvolupa, es desplega i s’adapta a les necessitats que tenim. Avui és el dia de la mona.
Jesús ens convoca a celebrar la seva Pasqua. La nostra tradició catòlica mediterrània ho celebra, tal com ens agrada, amb realitats tangibles, sensibles, carregades de simbolisme. Els símbols han d’ésser clars, senzills i entenedors. La Pasqua és el triomf de Jesús sobre el pecat i la mort. La Pasqua és la victòria de la Vida. Aquí apareix un símbol: l’ou.
Padrins i padrines de baptisme regalen la mona als seves filloles i fillols. Costum arrelat, fins i tot, entre molts dels que no es reconeixen creients. La mona, un pastís esponjós, coronada d’ous. Cercar el significat d’allò que celebrem sovint ens altera. Darrerament admirem les tradicions llunyanes, per estranyes que siguin. No les posem pas sota el microscopi, les acceptem, venerem i imitem. Les nostres, en canvi, sempre estan sota sospita. El criteri d’autenticitat, tant pels defensors com pels detractors, resideix en delimitat l’origen. El que val, entre nosaltres, és haver creat ex novo. Tanmateix, podem fonamentar l’autenticitat d’una tradició, sobre l’abandó o destrucció sistemàtica, del que d’altres abans han construït, suggerit o estimat? La genuïtat no consisteix potser en la capacitat de dotar de nou significat aquells símbols, que són patrimoni de la família humana? Reconèixer, que allò que tu ara celebres, altres ho han celebrat abans, encara que, amb un significat diferent, resta força i virtualitat al que tu vius i celebres?
L’ou és un símbol de la vida. Clar, senzill i entenedor. Al palmell de la mà és ovalat, lluent i gairebé perfecte. Tanmateix, és una realitat estèril, morta. Quan el gall el fecunda, i el cova la gallina, aleshores sí, que pot esclatar la vida. No es pot recloure la vida no es pot empresonar. La vida necessita alliberar-se, s’ha de multiplicar. Només, quan la vida és a punt, trenca la closca i neix el pollet. És el procés de passar de mort a vida.
L’ou és símbol de la resurrecció de Crist. Signe de vida, quan la closca es trenca. Quan les mones portaven ous, no de xocolata, sinó de veritat, el símbol era més evident. Els ous eren durs i calia esclofollar-los, és a dir, trencar la clofolla. En deien esclofollar la mona. La mona recorda als fillols i les filloles, que també ells, un dia havien trencat la clofolla i han nascut a la vida nova en Crist.
L’ou recorda també el ventre matern. Durant nou mesos ens hem anat desenvolupant en el ventre de la mare, en l’aigua de la vida. La mare ens ha infantat a la vida. Un altre ventre, el de l’Església, representat per la pica baptismal, i una altra aigua, la del Baptiste, ens infanta per a la vida nova en Crist. Jesús diu a Nicodem: “T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Li diu Nicodem: Com pot néixer un home que ja es vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer? Jesús respongué: T’ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit”. (Jn 3, 3-5). La mona no és només un cant a la vida, és un prendre consciència que en Crist vencem la mort.
Un bon dia de la Mona,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 13 d’abril de 2020.

Publicar un comentario