Sense comentaris encara

LLASTRE

Llastre.

Entrem a la segona fase de la desescalada. El nostre ritme, tot recuperant la velocitat que fa uns mesos havíem perdut, sembla que torna a accelerar-se.. I ara que finalment hem recuperat terrasses i bars, pràcticament ho tenim tot. Aviat tot haurà estat només un mal son. Gairebé hi tenim el peu al coll. No ho dubteu de seguida podrem continuar amb la nostra vida, si més no, algunes i alguns, com si res no hagués passat.
Ahir una persona, que ha perdut un esser estimat arran de la pandèmia, em deia lo sola que es trobava. No el va poder acompanyar en els seus darrers moments de vida. Tampoc no havia tingut l’oportunitat de compartir el seu dolor amb els seus parents. Solitud agreujada per l’acritud i les queixes d’alguns familiars seus. Els preocupava més, que havia sortit malament, que no pas l’isolament viscut pel difunt a l’hora de la seva mort. Em deia, continuem pensant més en nosaltres que en els altres, fins i tot en moments tràgics com aquests. Hem perdut la capacitat d’escoltar el silenci imposat de la mort. Ara l’experiència de solitud comença a prendre un altre caire. Tenia la impressió, que les persones que l’envoltaven volien oblidar el més ràpidament possible tot el, que hem viscut durant la pandèmia. Tot parlant d’aquesta sensació, de les emocions que li afloraven, va sorgir l’expressió: llastre emocional. Els amics i amigues, que l’estimen, li insisteixen, si vols tirar endavant has d’oblidar ràpidament. Has de deixar anar el llastre, que com una ancora, et lliga a un passat, feixuc i que ha intentat arrabassar-nos el nostre estil de vida. Segur que la persona que estimes, i que acabes de perdre, no voldria altra cosa de tu, sinó que continuessis la teva vida. Has de tancar el dol immediatament.
Les persones que estimem, aquelles que tenen un rostre i un nom concrets per a nosaltres, són un llastre, quan amb la seva mort ens forcen a encarar-nos amb el nostre interior més pregon? Són un llastre, quan amb la seva absència forçada ens empenyen a una nova relació, on el tu pren cos en la confiança agraïda del jo? Són per a nosaltres un llastre, quan ens inviten a emprendre el vol, encara que romanguin d’una manera nova en allò que realment som? Podem passar pàgina, personalment i col·lectiva, sense aturar-nos? Podem no cabussar-nos en els seus ulls, perquè només ens preocupa el que sembla veuen els nostres? Podem no agrair, respectuosament i callada, la seva presència entre nosaltres? Els qui han mort no són pas un llastre per a nosaltres. Els qui ens han deixat són un preciós equipatge que ens acompanyarà sempre al llarg del viatge de l’existència. No els podem ni els hem d’oblidar. Tampoc no podem restar encallats en el moment de la seva tràgica mort. Perquè elles i ells són alguna cosa més que aquell fatídic instant. Ens hem de retrobar amb la seva experiència vital. Aleshores, descobrirem, que no són un llastre. Entendrem, que hem de continuar el nostre camí, però sabrem que, a partir d’ara, ja no caminarem sols.
“Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà. Però fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. Jesús li diu: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus això? Ella li respon: Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món. (…) Jesús comença a plorar. Els jueus deien: Mireu com l’estimava. Però alguns replicaren: Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís? (…) Havent dit això, cridà amb tota la força: Llatzer surt a fora! I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d’amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. (Jn 11, 21-27, 35-37, 43-44). Caminem, doncs, sense llastre, però si plens de confiança que l’amor és més fort que la mort.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 25 de maig de 2020.

Publicar un comentario