Sense comentaris encara

L’ESPECTACLE DE LA CREU

L’espectacle de la Creu.

Diuen que ens atrau més la penombra que no pas la llum. Més la nit que el dia. Sovint ens deixem seduir per la tragèdia i el dolor dels altres, de vegades d’una manera gairebé morbosa. Ens agrada penetrar en la vida complexa dels demes a traves de les costures adolorides de la seva existència. Fins i tot, en algunes ocasions fruïm a l’esbudellar els aspectes més íntims de la vida de les persones, que formen part de la seva privadesa més pregona. Les creus –aquesta complexitat ambivalent de la pròpia existència- les enarborem orgullosos com una bandera tintada de transparència i de llibertat. Ens atrau l’existència contemplada com a espectacle. La dels altres, però de vegades també la nostra. Els reality show televisius potser podrien ser el nostre termòmetre.

Parlant de la Creu, diu Sant Lluc: “El poble era allà mirant-ho (…) Tota la gent que era present en aquell espectacle” (Lc 23, 35 i 48). Els contemporanis de Jesús no sembla que fossin massa diferents de nosaltres. L’espectacle com una forma codificada i socialment reconeguda de pair la realitat.

Tanmateix, la Creu és ben bé una altra cosa. La Creu presenta amb tota la seva cruesa la nuesa de la nostra humanitat. Exposa als quatre vents els topalls del control real que tenint sobre la nostra existència. Ens força a degustar els nostres propis límits i la impotència que experimentem en situacions que ens condicionen d’una manera contundent, inapel·lable i àdhuc agressiva. Sant Marc recull aquesta mateixa experiència viscuda per Jesús: “Eloí, Eloí, ¿lema sabactani? –que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat” (Mc 15, 33). La Creu podria acabar essent això: l’expressió evident de la nostra definitiva derrota.

Els cristians i les cristianes, però, no ens rabegem en el dolor de la Creu. Ni ens volem cabussar en el mar de la mort que mai no s’acaba. Tampoc no rebreguem Jesús, aquell que ha compartit la nostra existència, dient-li: “¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!” (Lc 23, 39b). Nosaltres, com el lladre de l’Evangeli, confiem des de la nostra pròpia creu en Aquell qui penja de la Creu: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne”. (Lc, 23, 42). Nosaltres, amb humilitat, com el centurió de l’Evangeli, el reconeixem vivent també en la Creu: “Realment aquest home era innocent”. (Lc 23, 47b). I en la seva Innocència hi reconeixem tots els innocents del món, no per a contemplar-los en un espectable marcat per la desfeta, sinó més aviat per a baixar-los de la Creu. No per a acontentar-nos amb les engrunes de les llàgrimes, de l’absència i del consol, sinó per a proclamar-lo vivent entre nosaltres: “Al capvespre d’aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres. Dit, això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. (Jo, 20, 19-20).

Que la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor us portin a la plenitud de la Vida.

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre,
Tarragona, 10 d’abril de 2020.

Publicar un comentario