Sense comentaris encara

LES MEVES LLÀGRIMES

Les meves llàgrimes.

Una amiga ahir publicava al facebook la fotografia d’un malalt de coronavirus allitat i d’una persona, segurament una sanitària, totalment equipada, amb bata, mascareta, ulleres i gorra, inclinada sobre d’ell. Va acompanyar la imatge amb aquesta frase: “Quan no hi poden haver paraules, els ulls parlen”. Plantejava novament una de les conseqüències més doloroses que comporta la pandèmia. Les persones malaltes, ben assistides per professionals sanitaris, no poden gaudir de la presència i companyia dels qui les estimen mentre dura la seva malaltia. Aquesta absència és més dolorosa encara, quan els malalts agonitzen i finalment moren. Els qui queden, els qui els tenen al cor, ploren i es planyen, tanmateix, no podent acomiadar-los, com voldrien i és propi de la nostra cultura, se’ls fa més difícil el dol. Un punyent agulló dins del dolorós drama de la malaltia. Els ulls i les mirades afectuoses dels sanitaris, impagables en aquestes doloroses i extraordinàries circumstàncies, esdevenen els núvols de les meves llàgrimes.
Mirar els ulls entelats i enfebrats dels moribunds, tot prestant la teva mirada als que no hi poden ésser, emociona i trasbalsa pregonament. Tanmateix, més enllà dels coneixements i de les habilitats professionals, quan algú fa això, ja sia de grat o per necessitat, bescanvia aspectes molt íntims de la meva humanitat. Compartir la impotència humana davant les urpes de la mort, però també, cabussar-se en els ulls del moribund destil·la l’absoluta fraternitat que comparteix la família humana. Caminar plegats, malgrat no puguis compartir l’escalfor de la mà. Compartir l’esperança, més enllà del sense sentit de la mort.
Els meus ulls, fatigats d’hores de treballar, esdevenen un recer on el moribund pot reposar. El meu esguard, malgrat l’impediment de les ulleres, permet a l’altre retrobar-se amb la seva humanitat. Els meus ulls, plorosos i cansats, són la mirada plaent i afectuosa del pare i la mare envers l’infant. Aquesta mirada és part de la guarició que el malalt reclama. Les meves llàgrimes són el retorn agraït de la seva pregària confiada i agraïda.
Jesús, com nosaltres, experimentà el dolor per la mort d’aquelles i aquells que estimava. Així ho palesà en la mort del seu amic Llàtzer: “On l’heu posat? Li diuen: Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar. Els jueus deien: Mireu com l’estimava. Però alguns replicaren: Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no moris? Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: Traieu la llosa. Marta, la germana del difunt, li diu: Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor. Li respon Jesús: No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu? Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: Pare, et dono gracies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: Llàtzer, surt a fora! I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d’amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. (Jn 11, 34-44). Els ulls de Jesús ploren com els nostres, però els seus ulls també s’aixequen per acollir la misericòrdia del Pare del cel. Són aquests ulls plorosos, però confiats, els que ens alliberen de la mort. Déu vol que caminem per la Vida, per això ens deslliura de la mort. Les meves llàgrimes mai no ofegaran el regal que Déu ens fa, en Jesús, de la plenitud de la seva Vida.
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 8 d’abril de 2020.

Publicar un comentario