Sense comentaris encara

L’ASCENSIÓ DEL SENYOR

L’Ascensió del Senyor.

Jesús torna al Pare quaranta dies després d’haver ressuscitat. Pensàvem que restaria definitivament amb nosaltres. Tanmateix, avui celebrem l’Ascensió del Senyor. Una vegada més sembla que tot s’acaba. No guanyem per decepcions. Esperàvem que baixaria de la creu, però no en va davallar. Necessitàvem saber que hi ha algú que ens vol estalviar la creu. Tanmateix, Jesús va restar a la creu. És més, va tastar el regust de la mort. I nosaltres amb ell la incertesa de la nostra esperança.
Tanmateix, va ressuscitar. Ens havia aplegat el temor, la desconfiança i la frustració. I ressuscitant va omplir la nostra por amb la seva lluminosa presència. Ara, doncs, les coses si que canviarien de veritat. Algú que venia d’entre els morts tornava a nosaltres. Què podíem necessitar que donés sentit a la nostra plorosa i atabalada esperança?
I, ara, quan semblava que tot estava controlat. Que cada peça ocupava el seu lloc. El que celebrem és la seva Ascensió! Feia massa temps que necessitàvem dir-li: “Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?” (Ac 1, 6). Li podíem dir, perquè malgrat que vam fugir del peu de la creu, em continuat esperant. Dit altrament, ara si que arriba la nostra hora, no?
No és el premi a la fidelitat que moltes i molts esperàvem. O potser si, si entenem com a premi, que ens haurem d’implicar amb Ell fins al coll. Jesús proactiu com sempre. “Però vosaltres, quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra” (Ac 1, 8). De simples espectadors, encara que seguéssim a les primeres files, ens convertim ara en testimonis. Ens toca fer d’actors, implicar-nos de veritat en l’obra. L’obra no pot continuar, no s’entendria sense la participació del públic. I els que hem anat a l’obra som nosaltres.
El pànic escènic apareix novament al nostre horitzó. En serem capaços? I, el que és pitjor, aquell temor que teníem, abans de saber que havia ressuscitat, apareix altra vegada. Ara ens tocarà rebre a nosaltres? Jesús insisteix: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”. (Mt 28, 19-20). De que serveix la vida si no es dóna, sinó es gasta per amor com Jesús mateix a fet.
Amb tot, nosaltres, com sempre, anem a la nostra. “Encara s’estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n’anava, quan se’ls van presentar dos homes amb vestit blancs i els digueren: Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava”. (Ac 1, 10-11). Continuem mirant al cel, perquè ens costa menys creure que és lluny, que saber que és a prop nostre. Saber-lo a prop significa acceptar el seu camí, parlar amb les seves paraules, estimar amb el seu cor, compartir els seus gestos i detalls, donar la vida. I una pila de coses més.
Jesús s’ha compromès definitivament amb nosaltres. L’únic que manca ara és que nosaltres ens comprometem definitivament amb Ell. Jesús mai no estarà tant present com ara en mig del món. “Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 24 de maig de 2020.

Publicar un comentario