Sense comentaris encara

L’ALTRA MALALTIA

L’altra malaltia.

Darrerament només parlem d’una malaltia, la Covid-19. Té el rostre dels malalts, de les famílies angoixades i dels difunts que el virus s’enduu.. Ens afecta a tots, sobretot a les persones més vulnerables per l’edat i malalties prèvies, i arreu del planeta. Sorprenentment el coronavirus ha revelat un aspecte de la globalització que havíem ignorat. No compartim solament l’economia, les ideologies o les noticies, compartim també les malalties. No és pas fàcil, ni potser prudent, intentar identificar un aspecte “positiu” de la pandèmia. Ara, si ho féssim, fora potser redescobrir, que tots, més enllà de les nostres diferències reals, legítimes o imaginàries, formem part d’una única nissaga humana.
La pandèmia, no podia ésser d’altra manera, ha obligat paulatinament, també als qui obstinadament i contra les evidències científiques, miraven de negar-la, a centrar-nos en ella. Totes les nostres energies les hem redirigit a combatre-la. El confinament, la recerca d’anticossos i fàrmacs, que permetin momentàniament lluitar-hi, la investigació d’una vacuna eficaç, que protegeixi el nostre futur. Totes les alertes han sonat arreu. Hem parat de fer el que fèiem, hem alentit l’economia, malgrat que molts postulaven que mai no es pot aturar. Hem canviat una cadena de muntatge d’automòbils per una producció de respiradors d’urgència. I, tot això, malgrat que, a l’horitzó albirem una important recessió econòmica.
Hem bandejat altres projectes, necessitats, urgències. Entre els projectes col·lectius, que hem abandonat, un de realment important: l’emergència climàtica. La darrera conferència mundial sobre el clima, empesa per la protesta juvenil, no va respondre com esperàvem. L’economia, no només dels països desenvolupats, sinó també dels que estan en vies de desenvolupament, va prevaldre sobre les evidències dels estudis científics
Tanmateix, la pandèmia, ho dic amb tot el respecte i prevenció possibles, ens ha donat una altra lliçó. També pel que fa a l’emergència climàtica. Mentre hem passat anys discutint sobre l’impacte de l’home en el clima; mentre hem subordinat el creixement econòmic a un progrés fonamentat en la depredació dels recursos naturals, al sosteniment d’un sistema socioeconòmic que afavoreix i consagra profundes desigualtats entre persones i països; mentre alguns s’enriqueixen a costa de la misèria dels altres, la natura no ha callat. Impressiona veure com la natura avança quan nosaltres ens retirem. Com recupera posicions quan el temor ens reclou a casa. La televisió ens ha mostrat com la vida salvatge ocupa les nostres ciutats: pumes a Santiago de Xile, senglars a Barcelona, ànecs a Paris, cabres salvatges a Londres… El nivell de CO2 de les nostres ciutats ha baixat fins a recuperar índex de després de la II Guerra Mundial. I l’aigua dels canals de Venècia, sempre oliosa i enfosquida, ara és neta i cristal·lina com la dels torrents de muntanya. La natura ens ha dit: 1. Quan no hi som té la capacitat de subsistir i de retrobar l’equilibri. 2. Si canviem la nostra manera d’entendre el creixement i el fem més sostenible tenim una possibilitat. Fa de mal dir, però, nosaltres som el virus que destrueix el planeta? En tot cas, hi ha un antídot. L’antídot no és la desaparició de la nostra espècie, consisteix en tenir unes noves relacions amb el planeta.
El papa Francesc, a la seva encíclica Lloat sigueu!, ens recorda que, essent cosa de tots, només ens en sortirem si tots hi posem el coll: “Tanmateix, no n’hi ha prou que cadascú sigui millor per a resoldre una situació tan complexa com la que afronta el món actual. Els individus aïllats poden perdre la seva capacitat i la seva llibertat per a superar la lògica de la raó instrumental i acaben a mercè d’un consumisme sense ètica i sense sentit social i ambiental. A problemes socials s’hi respon amb xarxes comunitàries, no amb la mera suma de béns individuals. “Les exigències d’aquesta tasca seran tan enormes, que no hi ha forma de satisfer-les amb les possibilitats de la
iniciativa individual i de la unió de particulars formats en l’individualisme. Es requeriran una reunió de forces i una unitat de realització”. La conversió ecològica que es requereix per a crear un dinamisme de canvi durador és també una conversió comunitària”. (Laudato si, n. 219). Serem capaços finalment, havent identificat la malaltia del planeta i trobat l’antídot, que som nosaltres mateixos, de canviar el nostre creixement i fer-lo just i sostenible?
Una forta abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 7 d’abril de 2020.

Publicar un comentario