Sense comentaris encara

LA PLAÇA BUIDA

La plaça buida.
Divendres passat a la tarda, segons tots els analistes, va succeir quelcom de singular. Allò que nosaltres, tant alegrement, anem repetint: un dia històric. El papa Francesc va pregar, com sempre fa, però, en unes circumstàncies i condicions inusuals. Pregava, com ho fa sempre, per tots i per tot el món, però aparentment, més sol i isolat que mai.
Molts s’han fixat en aquestes condicions, potser no tant en les circumstàncies que les han provocat. El papa sol en una plaça, la de Sant Pere del Vaticà, estranyament buida. Un Francesc, més petit i arraulit que de costum, balancejant mentre pujava, amb un cert esforç, les escales per accedir al sagrat. Una figura blanca estripant l’hora foscant i plujosa de la nostra necessitat i impotència. També han suggerit, que com sempre, l’Església hi està avesada, es tractava d’una gran posada en escena, d’una magnífica i acurada escenografia. Davant la porxada de l’entrada a la basílica, presidint l’acte, dues presències: Maria, Salus Populi Romaní –Salvació del Poble de Roma-, i el Sant Crist de l’església de Sant Marcel, que segons reconeix la pietat romana va salvar la ciutat de la gran pesta de 1522. Ambdues imatges, com el mateix pontífex, purificades per l’aigua de la pluja, banyades per les llàgrimes del cel.
Es tractava, per tant, en el nostre món embogit per la imatge, d’un espectacle més? Potser era una performance, on el que més compta és l’estètica, que no pas el que es vol transmetre? Jo diria que no. La plaça era buida, certament, però més plena que mai de tot un món sofrent i desballestat. No es sentien les veus dels pelegrins, però el silenci era eixordador, tant, que ni les campanes ni la sirena d’alguna ambulància perduda, podien emmordassar-lo. I una veu, la de Francesc, tremolosa i sentida, però segura, pregant confiadament.
El missatge simple i senzill, com les coses realment importants en aquesta vida. No estem sols, per tant, no ens podem salvar sols! Allò, que cadascú s’espavili no val. Si no ho sabíem, ara ens ho han recordat. I també, ha aflorat, malgrat la nostra reiterada amnèsia, allò que sempre hem callat. Els pobres i el planeta malalt fa molt de temps que criden. Ara, quan hem hagut forçosament d’aturar-nos, quan ja no generem soroll innecessari, potser sí, que ara tindrem el temps necessari per escoltar el seu clam. La pandèmia, a més de la nostra fragilitat personal i com a espècie, ha fet emergir la nostra fragilitat com a societat humana. Quan això hagi passat, que passarà, encara podrem mirar-nos a la cara, sense haver d’abaixar els ulls avergonyits? Després d’això, encara podrem restar immòbils i inactius mentre continuem escoltant el bram d’una humanitat i un planeta que brama?
El Sant Crist crucificat, banyat per les llàgrimes del cel, i un papa sol, en una plaça totalment buida, poden ésser la icona de com la humanitat avui es sent? I, al bell mig d’aquest silenci eixordador una pregària confiada: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar”. (Lc 24, 29b). I el perdó, que no paraules, per resposta!
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 29 de març de 220.

Publicar un comentario