Sense comentaris encara

INTIMITAT

Intimitat.

El desconfinament és a prop. Ahir començava entre nosaltres la primera fase. Ens dirigim vers allò que enigmàticament anomenen la nova normalitat. Deixem, per tant, la que fins a l’arribada de la pandèmia consideràvem una normalitat evident, segura i consolidada. Ara bé, restarà alguna cosa de l’anterior normalitat? Sentim que se’ns està escolant com l’aigua quan la volem atrapar amb les mans. La pregunta, doncs, és obligada. A partir d’ara, què marcarà el ritme de la nostra vida personal i col·lectiva?
Som éssers socials i sociables. Oi més, perquè som feliçment mediterranis. Gaudim del sol, del cel blau i d’una mar brava però tèbia. Però sobretot ens agrada mirar, escoltar, olorar, tocar i gustar. I això sempre en relació amb els demés. Així, doncs, la sociabilitat, tal com l’entenem, continuarà jugant a partir d’ara un paper determinant en la nostra existència humana?
Enraonava ahir amb un amic que no ho creia possible. La vida social i la distància social no lliguen, assegurava totalment convençut. Si tens l’una difícilment pots gaudir de l’altra, sentenciava solemnement. Considerava que la sociabilitat exigeix i reclama necessàriament la proximitat. Una proximitat gairebé sempre física. Es pot realment interactuar amb algú a distància? Podem acollir l’altre simplement restant plantats al llindar de la porta i sense córrer delerosos cap a ell?
La sociabilitat reclama també intimitat. Ens podem trobar, reunir, aplegar sense l’exercici simbòlic de l’apropament? Ha arribat l’hora de desprendre’ns d’uns instruments de relació potser massa primitius? Gaudim, probablement, d’una intimitat bastant desacomplexada. No ens preocupa excessivament l’opinió dels altres quan es refereix a la nostra intimitat. Tanmateix, continuem exigint i necessitant el dret a la intimitat, encara que la visquem a través d’una pantalla.
La intimitat, entesa com a espai de trobada i reconeixement personal en l’altre, la volem viure no pas en l’anonimat d’un amagatall, sinó a plena llum. Ens ho permetrà la nova normalitat? El necessari distanciament social respectarà aquesta necessitat tan arrelada? Confiem que la nova normalitat afavorirà unes relacions humanes de qualitat gràcies a les quals els altres continuïn compartint el seu espai amb el nostre. La intimidat viscuda com a catalitzador de l’ésser.
“Senyor, el meu cor no és ambiciós,
ni són altius els meus ulls,
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altres per a mi.
Jo em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
així se sent la meva ànima”. (Sl 131, 1-2).
Més enllà de l’espai físic, conegut i necessari, existeix un altre territori on també ens podem trobar i reconèixer en l’altre. Un espai construït no pas sobre la dominació sinó sobre l’encontre. Allí potser gaudirem d’una nova intimitat.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 12 de maig de 2020.

Publicar un comentario