Sense comentaris encara

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Intel·ligència emocional.

Ahir llegia un article referit als familiars, de persones malaltes o difuntes, afectades per la pandèmia. Deia: “La presència física no és indispensable per estar junts”. No seré jo qui ho negui. Tanmateix, quan el malalt o el difunt són part de la nostra vida, experimentem una imperiosa necessitat d’ésser-hi a prop, d’estrènyer-los-hi la mà, de cabussar-nos en els seus ulls. Potser perquè som mediterranis, però el cert és, que necessitem tocar, sentir i palpar.
Tomàs, el bessó, un dels deixebles de Jesús és el paradigma de la incredulitat. I, per tant, per molts, la icona de la nostra època. Els deixebles li expliquen, que vuit dies després de la resurrecció, Jesús s’ha fet present enmig d’ells. Tomàs no hi és en aquell moment i no s’acaba de refiar d’allò que li diuen. Aleshores, demana poder palpar, poder tocar al Jesús ressuscitat, l’home nou. Jesús li recrimina la seva manca de fe. “¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. (Jn 20, 29).
Els creients segurs, els qui no dubten, es reuneixen amb les portes tancades, perquè tenen por. Això és el que els aplega: la por a perdre la vida. Jesús penetra en les seves vides, malgrat que la por les ha blindat. Tomàs no té por. Espera vèncer el temor que provoca la possibilitat, que també ell, el deixeble, comparteixi la creu del Mestre. La necessitat que tenim de tocar és ambivalent. Per una banda, és una manera d’assegurar-nos de l’autenticitat d’allò que palpem, però, per l’altra, és també una forma d’expressar el que sentim. El tacte és un sentit que ens permet calibrar la nostra dimensió volumètrica, la nostra presència en aquest món. No som només, intel·lecte o esperit, també som cos.
El mateix Jesús ressuscitat es manifesta com el crucificat. Les ferides de les seves mans i del seu costat són els canals per on transita la seva empatia amb la humanitat sofrent. Necessitem posar els nostres dits i les nostres mans en aquestes ferides per a comprendre qui som. La pandèmia ens ha obligat a palpar el dolor i l’esperança de la vulnerabilitat de la família humana. Malgrat el confinament, malgrat el nostre aïllament social, avui més que mai estem els uns a tocar dels altres. Sentim com a nostre el dolor de l’altre.
I tant que creiem sense haver vist. Sabem que Jesús, el Senyor, ha ressuscitat, però necessitem continuar posant els nostres dits dins dels forats de les seves mans i del seu costat, per tal de sentir com aquestes ferides han esdevingut lluminoses. Tomàs és el prototipus de l’incrèdul? No és, més aviat, la icona d’aquelles i d’aquells que continuen creient després de palpar les ferides de la humanitat sofrent.
Jesús vol que tinguem vida en el seu nom. I, en aquesta vida, no hi ha lloc pera la por. Tanmateix, no s’arriba a la vida gloriosa si no es posen els dits i la mà en els ferides del crucificat, que són les ferides de la família humana. “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu”. (Mt 25, 40). Un dels elements de la intel·ligència emocional és precisament l’empatia, el reconeixement d’emocions i sentiments en els altres. En això consisteix posar els dits a les ferides del Crist.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 19 d’abril de 2020.
18
4 comentaris
M’agrada

Publicar un comentario