Sense comentaris encara

INCONSCIÈNCIA?

Inconsciència?
Com fem habitualment hem recuperat la nostra arrelada habitud de fer punxa al llapis. Sembla, doncs, que no ens hi podem estar. Passats els primers dies, quan l’impacte inesperat i virulent ens va rebolcar per terra, ara, finalment, comencem a reaccionar. Ara bé, no sé si també reflexionem suficientment. Considero que ho hauríem de fer. És una de les capacitats més creatives de les que disposa l’espècie humana. Tanmateix, com no podria ésser d’una altra manera, ens disposem a cercar i a engrillonar culpables.
D’on ha sortit el virus? Alguns i algunes, gens disposats a reconèixer la unitat, en la diversitat, de la família humana, han aprofitat la pandèmia per a criminalitzar països i persones. Sembla que, quan ens encega l’egoisme visceral acompanyat de la ignorància i de la por a l’altre, som incapaços de raonar. Ens bloquegem de tal manera que no som capaços de reconèixer en els altres, també en els que no són o no pensen com nosaltres, els nostres iguals, les nostres germanes i germans. I, per tant, la solució rau, no només en impedir l’arribada de migrants i de refugiats, sinó també en foragitar-los d’aquí, o bé, en negar-los qualsevol tipus de protecció sanitària en aquest temps de contagi. No ho cal dir, però potser sí que hem de recordar, que aquests posicionaments són totalment contraris a l’Evangeli i, per tant, als Drets de l’Home. La pandèmia no té cognoms, ni fesomies, ni colors, però sí rostres.
El virus afecta la salut del cos. Tanmateix, també afecta la comprensió que tenim de nosaltres mateixos. Totes i tots som vulnerables. Tots i totes ho som. Ningú no ho pot evitar. Cap de nosaltres no ho ha d’oblidar. Amb tot, sembla que molts encara no n’hem pres consciència.
Essent com som jutges, severs i implacables, de les actituds i les accions dels altres, tenim facilitat per assenyalar a qui ha obrat malament. Fa poc dies un periodista preguntava al papa Francesc, probablement amb la intenció, que aixequés el seu dit índex per assenyalar algú, si davant d’aquestes circumstàncies la nostra societat era culpable. Francesc responia que, potser la nostra societat és hipòcrita, però sobretot sovint és inconscient. Ignora inconscientment allò que sap existeix a l’interior de les seves entranyes. No ho vol reconèixer, malgrat que fa molta pudor, i la seva presència incomoda a una societat benestant, asèptica i polida. Repassem-ho una vegada més: desnonaments, violència de gènere, menors no acompanyats, avis vivint sols amb pensions de misèria, joves sense el treball que mereixeria la seva preparació, refugiats ….
La inconsciència, de la qual parla el pontífex, ens allibera de qualsevol responsabilitat? Societat inconscient o culpable? Existeixen individus i institucions amb responsabilitats concretes. Són responsables de no fer res, malgrat que ho podrien fer. També ho són de no desvetllar els nostres sentits còmodament endormiscats. Nosaltres som responsables de no voler obrir els ulls, perquè sabem, que quan els obrirem ja no els podrem tornar a tancar. Aleshores, si que ens veurem un obligats a fer alguna cosa.
La culpa sembla que exigeix només la pena, encara que per alguns també la rehabilitació. La inconsciència reclama el creixement de la persona, la possibilitat de prendre consciència, de tenir una nova oportunitat. Som a temps, encara, de prendre consciència i d’actuar en conseqüència. Sí, ens hem desvetllat tard, però ara és l’hora d’aixecar-nos i de començar a caminar tots junts. Lliures de prejudicis, de presons mentals, de mesquineses, de falses seguretats construïdes sobre la dignitat dels altres. Segurament no ho canviarem tot, encara no n’estem convençuts. Tanmateix, podem canviar alguna cosa: nosaltres i els qui tenim més a
prop. “Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donarem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¡Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat ,i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t? El rei els respondrà: us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. (Mt, 25, 37-40).
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 30 de març de 2020

Publicar un comentario