Sense comentaris encara

IMATGES

Imatges.

Una, amiga, tot comentant l’escrit dedicat a l’agressivitat envers els sanitaris, feia notar, que la solidaritat humana, encara que, informativament sembli menys rellevant, supera en escreix els comptats casos d’agressió. La solidaritat, l’empatia i l’entrega generosa i anònima acaben engolint sempre qualsevol de les nostres mesquineses. Tanmateix, no sempre és fàcil d’establir un equilibri.
Una imatge val més que mil paraules. Un diari ha publicat dues fotografies polèmiques. Una d’un difunt afectat pel coronavirus, que ha mort al seu domicili. Una altra del Palacio de Hielo de Madrid, habilitat com a tanatori interí, ple de taüts de persones mortes pel Covid-19. Les xarxes socials bullen. Prima el dret a la privacitat i al respecte, o bé, el dret a la llibertat d’informació?
Les persones, mentre viuen, tenen dret a la privacitat i al respecte. Aquests drets acaben quan moren? El dret afecta també als parents del difunt? La polèmica ha augmentat, quan s’ha sabut que el difunt era pakistanès. S’havia triat deliberadament aquesta persona per a estalviar-se problemes amb els possibles parents? Per tal d’informar sobre els efectes letals del coronavirus, en aquest moment sobradament coneguts, calia il·lustrar l’editorial del diari amb la imatge d’una persona difunta? La fotografia afegeix més informació al que sabem sobre la malaltia? Sembla que no. És una informació totalment supèrflua. Quan hi ha tragèdies humanitàries –terratrèmols, guerres, fams, malalties…-, cal aplicar el mateix principi? Segurament sí, malgrat, que s’argumenti dient, que són un revulsiu per a la nostra acomodada societat, ajuden a prendre consciència i potencien l’actuació immediata.
El Palacio de Hielo de Madrid ple de taüts afilerats impacta. Transmet visualment els efectes letals del coronavirus. L’editorial amb el títol “El símbolo de una tragèdia” i el subtítol: “Cuando la muerte toma proporciones Industriales corremos el riesgo de convertirla en estadística” dirigeixen la lectura de la fotografia. Es plantegen, si més no, dues qüestions: malgrat l’elevat nombre de morts, cadascun té un nom i un rostre, i l’ús i intencionalitat de les xifres de mortalitat. Fins ara es comptaven només els qui morien a l’hospital i els que havien donat positiu. Ara també els que moren a les residencies d’avis i als seus domicilis. Les xifres augmenten. Mala gestió, dret a conèixer l’abast real de la tragèdia, dret a dosificar la veritat per tal d’evitar el pànic social? Tots tenim dret a conèixer les xifres reals de mortalitat, però tenim també dret a recordar, que darrera els números hi ha persones, tant aquelles i aquells que moren, com aquells que els ploren, encara que sigui des de la distància. Hem d’humanitzar les estadístiques. La fotografia que vol denunciar aquesta manca d’humanització, ens ajuda a aconseguir-la? Segur que no. El que fa és diluir més encara els rostres en el magma de la mort.
El Salm 116 ens ajuda a no oblidar els rostres dels qui moren: “Em sento ple d’amor: el Senyor ha escoltat la meva súplica, ha escoltat el meu clam així que l’invocava. M’envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys i dintre meu l’angoixa i el neguit. Vaig invocar el nom del Senyor: Ah, Senyor, salva’m la vida! El Senyor és just i benigne, el nostre Déu sap compadir, el Senyor salvaguarda l’indefens, jo era feble i m’ha salvat. Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t’ha fet el Senyor. Ha alliberat de la mort la meva vida, els meus ulls, de negar-se en el plor, els meus peus, de donar un pas en fals. Continuaré caminant entre els qui viuen, a la presència del Senyor”.(Sl 116, 1-9).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 18 d’abril de 2020.

Publicar un comentario