Sense comentaris encara

FAM

Fam.

Avui he llegit un article que duia per títol: “Y los pobres, ¿pa cuándo?”. I altres que asseguraven, que en tres mesos de pandèmia, s’havia multiplicat, tant fa si per dos o per tres, el nombre de persones que necessitaven recórrer a Caritas, San Egidio, la Creu Roja i altres associacions per a poder menjar, elles i les seves famílies. Ben segur que no hi ha res que ens dignifiqui més com a persones que la solidaritat. La capacitat de relegar els nostres interessos, encara que sigui només temporalment, per a posar-nos al servei dels altres. Atendre preferentment les seves necessitats deixant de pensar en les nostres. No podem, doncs, deixar d’admirar i compartir aquesta actitud tant humana. Això si, exercint-la sempre tot salvaguardant la dignitat i el respecte, que l’altre ens ha de merèixer. D’aquí les paraules de Jesús: “mira que la mà esquerra no sàpiga que fa la dreta” (MT 6, 3). Dit altrament, la solidaritat, en cristià la caritat, entesa com un amor entregat, generós i actiu, no ha d’ésser una eina més per a farcir la nostra vanitat. No l’hem d’emprar com un mitjà de promoció de la nostra persona. Menys encara, com un instrument per a “ennoblir” altra mena d’interessos, privats, públics o col·lectius.
Tanmateix, de la mateixa manera que la solidaritat, d’allò que anomenem la societat civil, m’atrau i m’admira, simultàniament també em provoca una gran sensació de tristesa i de vergonya. Tristesa al comprovar, que com sempre les classes populars i les persones més vulnerables, han de pagar “el pato”. Com persones, que fins ara treballaven, encara que sovint en treballs altament precaris, ara han de vèncer tants tabús personals i col·lectius per a fer cua, no davant de la barberia, sinó d’un menjador social o per a recollir aliments.
Vergonya perquè en una societat com la nostra, opulenta, i cofoia dels seus avenços socials i polítics, l’administració es desentén del que succeeix a una part dels seus ciutadans i ciutadanes. Vergonya perquè entre tots, sobretots aquelles i aquells que estem bé, encara que sigui només com a resultat del nostre esforç legítim, hem arribat a normalitzar aquestes situacions. Vergonya perquè el que està succeint no fa trontollar les nostres seguretats, tant les cíviques com les morals. La pobresa cronificada, acompanyada periòdicament d’una pobresa temporal, formen part dels efectes col·laterals del sistema social, econòmic i polític d’occident. Ens hi hem acostumat.
És evident que no es sobreviu esperant que tot això algun dia canviï. No cal dir que la vergonya, per molt merescuda que sigui, no fa bullir l’olla. Les cassoles les fem servir per reclamar moltes coses. Probablement unes més legítimes que d’altres. Tanmateix. poques vegades el soroll de les cassolades sona per a expressar la vergonya que sentim per la pobresa i la fam que també hi ha a casa nostra. Clar que continua essent necessària la nostra solidaritat personal vehiculada mitjançant associacions. Amb tot, no hauria d’ésser l’eina preferent i absolutament necessària per a lluitar contra la desigualtat.
“Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donarem menjar; o que tenies set, i et donarem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó i vinguérem a veure’t? El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. (Mt 25, 37-40). Una societat, que accepta com un mal necessari aquesta desigualtat, certament no és, ni pot arribar a ésser mai una societat vertaderament humana.

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 23 de maig de 2020.

Publicar un comentario