Sense comentaris encara

ESPERANÇA

Esperança.
Ahir, un amic, tot comentant l’entrevista, que Jordi Évole va fer al papa Francesc, em fa ver notar una cosa. A la pregunta: vostè és un home optimista respecte el que està succeint? El pontífex va respondre: Sóc un home amb esperança, sortirem millors del que som d’aquesta tragèdia. Confio en la humanitat! Així, doncs, el papa fa fugir d’estudi? L’esperança és el mateix que l’optimisme?
L’optimisme consisteix en pensar que tot anirà bé, malgrat que tots els indicadors assenyalin el contrari. Gosaríem dir que l’optimista participa d’un cert pensament màgic. Aclucaré els ulls i quan els obriré la realitat haurà canviat, serà una altra. Tanmateix, la realitat, ho sabem prou per experiència pròpia, és sempre molt tossuda. I, li costa molt de canviar. Potser per aquest motiu hom diu, que el pessimista és un optimista ben informat.
L’esperança és creure que, malgrat les coses poden anar malament, i de vegades hi van molt, a l’interior de la fosca encara hi apunta la llum. I que, fins i tot som capaços d’aprendre dels nostres fracassos, de les nostres errades, de les nostres tribulacions. Amb tot, val a dir, que la llum, de moment, quan tu voldries, o més ho necessites, no sempre foragita la fosca. La llum es presenta com un horitzó a llarg termini, potser massa a llarg termini.
L’esperança no és endinsar-se en un llarg procés d’inactivitat o de letargia. L’esperança també exigeix compromís, perquè quan es materialitzi et trobi més a prop del que esperaves. Demana, doncs, que hi posis el coll, que et comprometis i, per tant, que et donis.
Jesús parla als deixebles de la seva pròxima glorificació. Intenta explicar el sentit de la seva mort que esclatarà amb la resurrecció. “Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor; queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”. (Jn 12, 24). Tanmateix, és això el que volen els deixebles, el que més els convé? Potser el que necessitarien és assolir el fruit sense haver-se d’escarrassar massa. La vida, però, no és així. Quan tens un gra de blat al palmell de la mà, tens alguna cosa arrodonida, lluenta, pràcticament perfecta, però del tot estèril. Ho és tant de perfecte, que sens la necessitat de preservar-lo, de guardar-lo dins d’una capsa en un calaix. Així, res no el podrà afectat, res no el farà canviar. Tant de bo tinguessis tants grans de blat com necessites. El cert, però, és que els grans es multipliquen de manera natural, quan el que tu tens el sembres. La terra, la pluja, la saó, el sol i el teu treball ajudaran a que neixi l’espiga. I de l’espiga en sortiran molts grans. L’esperança sempre acaba fructificant quan compromets la teva vida. I aquesta vida, que és ben teva, ara també és de l’Altre i dels altres. El papa Francesc diu: El que compta és com esperem. Ho fem angoixats, derrotats, acceptant una fatalitat, o bé, ho fem serens, positius, disposats i alegres. Com diu el mateix papa: Sempre s’ha de deixar una finestra oberta!
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 28 de març de 2020.

Publicar un comentario