Sense comentaris encara

ESPAI PÚBLIC

Espai públic.

El confinament, com a mesura eficaç de prevenció del contagi de la Covid-19, ens ha permès contemplar els nostres carrers d’una manera nova. Els hem vist lliures de transit i buits de persones. Àdhuc la natura, aprofitant la nostra absència forçada, ha començat a colonitzar-los. La contaminació atmosfèrica ha disminuït significativament. Potser em tingut la temptació de creure que, mentre desapareixien els vehicles de combustió fòssil i continuaven evacuant les vaques, la contaminació minvava, per tant, potser no eren les vaques les principals causants de la contaminació atmosfèrica. La nostra comprensió de l’espai públic ha variat, encara que només sigui durant unes poques setmanes.
L’espai públic és obert a activitats individuals i col·lectives –festes, fires …- subjectes a un permís que atorga l’Administració local Quan s’hi vol realitzar una activitat econòmica cal disposar de la llicència municipal corresponent o haver-ne comunicat prèviament l’inici. L’Administració local, per tant, mira d’ordenar i de fer segur l’espai públic. La nostra relació amb allò que és públic sempre ha estat complicada. De vegades, hem confós la necessària ordenació de l’espai amb la limitació i el condicionament de l’accés. Per això, com diu un aforisme popular ben reblat: “El que és del comú no és de ningú”.
Dilluns passat, tot mantenint l’estat d’alarma i el confinament, van tornar a estar operatius molts dels serveis no essencials. Aleshores, un important nombre de treballadores i treballadors van tornar a ocupar l’espai públic i els seus llocs de treball. El distanciament social, la higiene, i altres mesures sociosanitàries han estat instruments de protecció absolutament necessaris. Avui ha tocat el torn als infants de menys de 14 anys. El confinament continuat al llarg de sis setmanes començava a pesar feixugament sobre ells i els seus pares. Sortir al carrer durant unes hores, sense aixecar el confinament s’ha considerat una mesura encertada. Els infants, acompanyats només d’un adult, poden moure’s en una distància no superior a un quilòmetre del seu domicili. Els adults autoritzats són els progenitors, els tutors o alguna persona que visqui al mateix domicili. El nombre d’infants que pot acompanyar un adult és un màxim de tres. Els parcs romanen tancats per evitar els grups de contacte. Continua essent essencial i imprescindible el distanciament social precrit. Molts adults, acompanyats dels seus fills, han seguit fil per randa les indicacions sanitàries. Amb tot, hem vist famílies senceres, amb els dos progenitors, passejant juntes. S’han detectat grups d’infants jugant improvisadament junts, sense guardar el distanciament social necessari i sense la deguda protecció oportuna. Això, palesa una vegada més la dificultat que moltes persones tenen de seguir les normes, pel sol fet que són normes. Sorprèn aquesta reacció, sobretot si pensem que aquestes indicacions només pretenen la protecció de la població.
L’espai públic és de tots. Si jo em poso en perill, també hi poso els demès. Cal regular-hi l’accés per aconseguir la protecció social necessària. Les nostres necessitats personals, reals o imaginàries, no són més importants que les dels altres. Allò que volem és el mateix que els altres volen: sortir al carrer amb la major protecció possible. Les limitacions de moviment que imposa el confinament, tant als infants com als progenitors, que els acompanyen, són en bé de tots. Els infants han de poder sortir, estirar les cames, jugar, distreure’s, però ho han de fer d’una forma segura. Tal com els hem educat a viure el confinament dins de casa, encara que amb les dificultats d’adaptació comprensibles, els hem d’ensenyar a sortir amb les mesures de protecció exigides. Allò que avui fem portarà conseqüències al cap de deu o catorze dies.
Tots hem de poder tenir un lloc on desenvolupar la nostra vida. Ens hem d’esforçar per assolir-lo i aconseguir que sigui adequat i digne. Jesús reconeix a cadascú enmig de la multitud. “Al cap
d’uns dies, Jesús entrà novament a Cafarnaüm. Va córrer la veu que era a casa, i s’hi aplegà
tanta gent que no cabien ni davant la porta. Ells els anunciava la paraula. Llavors vingueren uns
homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien durlo
fins a Jesús, van fer un forat al sostre sobre l’indret on ell era i van baixar la llitera on jeia el
paralític. Jesús, en veure la fe d’aquella gent, diu al paralític: Fill, et són perdonats els pecats. (…)
Llavors diu al paralític: T’ho mano, aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa”. (Mc 2, 1-5. 11).
L’espai públic, precisament perquè és de tors, mereix continuar essent el lloc més segur possible
per a tots. Quan algú actua pel seu compte, quan només pensa en allò que necessita, el que fa
és privatitzar allò que és de tots i convertir-lo en un lloc perillós per a tots, també per a ell.
Manuel Maria Fuentes i Gasó
Tarragona, 27 d’abril de 2020.

Publicar un comentario