Sense comentaris encara

ESMICOLATS

Esmicolats. El confinament, potser sense que nosaltres ho vulguem, està esdevenint la caixa de ressonància de la nostra existència. Acostumats a anar sempre a tota velocitat, a tenir el temps taxat, se’ns fa estrany tenir temps, massa temps. Hem de recuperar la traça de gaudir del temps. Una forma interessant de fer-ho és perden el temps en nosaltres mateixos.
Som dones i homes fragmentats, si més no, així ho diuen els que n’entenen. Construïts a peces, a bocins. I, dels retalls, opinen els més optimistes, n’acabem fent un bon teixit. Estrips, retalls, aparentment ben poca cosa. Cerquem, perquè en reconeixem la necessitat, alguna cosa o algú que recusi la tela. Ens costa trobar el cabdell amb el fil que deleja la nostra existència. Per això, en algunes ocasions, tal vegada en massa, desistim. I, així, acabem acceptant l’esmicolament que esgarrapa la nostra ànima.
Amb tot, cal ésser sincers. Sí, que trobem alguna cosa que de moment ens basta. Hem esdevingut molt gelosos de la nostra privacitat. Aquest és el nostre recer. Aquesta és la nostra zona de confort. Sembla que la única que ens resta. Privacitat, que, anant bé, hem reduït al cap de setmana, o bé, quan és possible, al nostre període de vacances. El nostre espai, el nostre territori vital. Un indret només per a nosaltres. Algú, que s’ho mirés des de fora, diria, que només vivim de veritat en aquests petits espais tant nostres. Som com el peixet de colors que viu a la seva petita peixera. No ens agraden amb excés els convidats, perquè l’espai és massa reduït, però, això no ho podem negar, en convidem algunes, n’acceptem alguns. Aquest és el nostre refugi. Tanmateix, ara el refugi s’ha ampliat acceleradament i ens obliga a compartir-lo amb altres. I, també, això sí que és una paradoxa, ens empeny a compartir-lo amb nosaltres mateixos.
Ens manca alguna experiència que aglutini tot el nostre ésser. Un espai en el qual la nostra vida, tota, pugui transitar tranquil·lament, sense empentes, sense pressions. La reclusió ens obliga a comprimir el que vivim i sentim. I, això, no només perquè vivim reclosos en un reduït espai, sinó també, perquè gran part del soroll que generàvem ha minvat o s’ha acabat del tot. Finalment, tenim temps per a nosaltres. Malgrat això, d’entrebancs encara no ens en manquen. La tecnologia ens ofereix massa eines per a desconnectar, per a no pensar en allò que ens passa, per a afrontar de veritat qui som. I, com no, també ens hem assortit de massa pràctiques de relaxament, d’evasió i d’autoajuda, que contribueixen a fer-nos immunes davant de les conseqüències del nostre esmicolament. El dia es fa molt llarg, potser massa llarg. Ara bé, encara que juguem al gat i a la rata, tard o d’hora ens hi haurem d’afrontar.
No podem pas amagar el cap sota l’ala. Hem d’acceptar i acollir el nostre univers disgregat, tot intentant que passi del caos al cosmos. Una realitat, certament plural i diversificada, però també integrada i ordenada. La fe ens ajuda a assolir-ho. La diversificació dels punts d’interès a la nostra vida no és pas negativa. Pot significar una existència rica i plural. Tanmateix, no es pot girar contra nosaltres mateixos, explosionant com una bomba, que disgrega la nostra humanitat.
La fragmentació, talment com una malaltia, mira d’estripar la nostra existència. Tanmateix, la confiança en Jesús ens permet, malgrat els embats de l’angoixa i la impotència, restar plens d’esperança i recuperar la nostra existència: “Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: Ho vull, queda pur!”. (Mc 1,40-41). Esmicolats sí, però no trinxats.
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 31 de març de 2020

Publicar un comentario