Sense comentaris encara

ELS ULLS DE L’ALTRE

Els ulls de l’altre.
Quan em topo amb algú l’encontre mai resulta indiferent. Complaença, atracció, comoditat, incomoditat, repugnància, rebuig… Soc fill de la Revolució Francesa –llibertat, igualtat, fraternitat-, però també de l’Evangeli de Jesús – amor a Déu, com a pare o mare, amor entregat als altres reconeguts com a germanes i germans en Jesús, en la seva legítima diversitat. M’han ensenyat, per tant, a no tenir prejudicis envers els altres. Ho intento, però, segur que de vegades n’emergeix algun. Allò que em consola és identificar-lo d’hora i escarrassar-m’hi per tal d’anihilar-ho de soca-rel.
L’encontre mai no es produeix en el buit, o bé, en el pla de l’intel·lecte. L’espai on es genera és sempre en allò que és sensible i volumètric. A mi m’agraden els rostres. I els protagonistes de la cara són els ulls, encara que potser per alguns, es disputarien l’honor amb la boca, amb els llavis. Ves a saber. La saviesa popular assegura que els ulls són el mirall de l’ànima. Qui ho sap això. El cert és que sovint expressen prepotència, arrogància, poder descontrolat, dolor, temor, però també pietat, clemència, gratuïtat, agraïment, acolliment, respecte, tendresa i esperança.
Tot faria pensar, doncs, que els ulls de l’altre em revelen la seva realitat més íntima. I és veritat, tanmateix, també ho és, que acaben reflectint la meva. De fet, em veig a traves dels ulls que em miren. M’acabo reconeixent en l’altre. Qui ho havia de dir.
Aquets dies molts dels ulls que ens contemplen expressen incertesa, impotència, por, dolor, però també reflecteixen esperança, reconeixement, respecte i acolliment. Els ulls de les malaltes i dels malalts, els ulls de llurs familiars i amics, clamen ajut, sol·liciten atenció i necessiten respecte, afecte i acolliment.
Totes les persones que els atenen es veuen reflectides en aquests ulls. La seva perícia professional, la seva consciència cívica, la seva generositat personal es veuen envigorides al cabussar-se en els ulls lluminosos, o segurament en molts casos, en els ulls entelats d’aquells i aquelles que els miren. El que fan és certament un treball, tanmateix, llur anonimat a l’emmirallar-se en aquells ulls, cadascú d’elles i ells és reconegut pel seu nom. Nom que no és altre, que el de la dignitat dels fills i filles de Déu, dels homes i dones, petits i grans, que lluiten contra el dolor i la mort.
Amb tot, quan en els pitjors moments, i això dissortadament succeeix, els ulls s’acluquen, s’obren a la Plenitud de la Vida, i els ulls dels que s’hi contemplen reforcen la seva identitat, de que totes i tots, d’ací i d’allà, negres o blancs, amb orientació sexual diversa, parlant aquesta llengua o l’altra, pensant així o aixà, tots formem part de la família humana. Les cristianes i cristians en diem la família de les filles i fills de Déu.
Per aquest motiu el Pare del cel ens ha permès de mirar les persones reconeixent la seva dignitat, més enllà dels nostre prejudicis, crueltats i indiferències, a través dels ulls del seu fill Jesús: “Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster; i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?. El rei els respondrà: Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. (Mt, 25, 37-49).
Una gran abraçada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
20 de març de 2020

Publicar un comentario