Sense comentaris encara

DIVERSITAT

Diversitat.

Avui és Pentecosta. El Jesús ressuscitat, el vencedor del pecat i la mort, el qui seu a la dreta del Pare, ens ha deixat el seu Esperit. Vol continuar fent-se present en mig de nosaltres. Vol esdevenir l’oportunitat, que ens ha de permetre gaudir del món tal com Déu el contempla. El nostre testimoniatge, sempre feble, però també esperançat i sovint coratjós, ha de manifestar definitivament, que Déu des de sempre ha amb sentit una especial complicitat amb nosaltres. No ens ha donat mai l’esquena. No passa de nosaltres. No li som indiferents.
Tanmateix, el testimoniatge comporta també un compromís amb Jesús. No el podem fer present de qualsevol manera. No tenim dret de fer el que Ell mai no faria, ni amb l’excusa que així accelerem el seu Regne. La Pentecosta expressa una de les equacions més complexes a resoldre. Com conjugar la diversitat, real i evident que existeix arreu, amb el projecte que Déu ofereix a la família humana? La diversitat de llengües dels Fets dels Apòstols explicita la rica realitat pluriforme de la nissaga humana. “tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües”. (Ac 2, 11).
Participar d’un mateix projecte, exigeix necessàriament i obligatòria, l’anorreament del que hom és en ares del que altres són? Aquesta ha estat la solució més emprada. Ho sabem prou bé. I, no solament en funció de la religió, sinó també d’altres interessos polítics, socials o econòmics. Aquest és el camí equivocat, que tantes vegades hem recorregut i, que moltes i molts encara recorren. No és pas el camí que l’Evangeli ens proposa.
L’Església, encara que ens ho pugui semblar, no és pas un bloc monolític. Una realitat estanca, reclosa, encotillada i acabada. L’Església, el cos viu del Crist, certament és alimentada per un sol Esperit, però aquest es manifesta en una diversitat de dons. La diversitat, pot i ha de conviure, amb el projecte de salvació i de vida que el Pare ofereix a la humanitat. Diversos són els fills i filles d’un mateix pare o mare. El que ha de motivar i d’articular la vida d’aquesta família ha d’ésser la comunió, no pas la submissió, ni menys encara la por. Dones i homes, petits i grans, laiques i laics, religiosos i religioses i ordenats, encarnem, no solament una gran diversitat de vocacions i carismes diferents, sinó també de sensibilitats. Cal que dins de l’Església, no només aprenguem a respectar aquesta diversitat, sinó que també la valorem i la potenciem. La participació, activa i real de tot el Poble de Déu, ha d’ésser entre nosaltres l’encarnació d’allò que el Pare vol per a les seves filles i els seus fills. “Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. (…) Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. (!Co 12, 4-6. 7).
L’acceptació d’un món plural suposa també acollir l’existència d’altres confessions religioses, d’altres filosofies, d’altres ideologies i d’altres maneres d’entendre l’experiència humana. Suposa acceptar questa pluralitat, però també exigir el reconeixement de la singularitat de cadascú. També l’Evangeli de Jesús ha de poder ressonar lliurement per les àgores i les consciències d’aquest planeta. La Paraula que allibera i humanitza.
Una de les coses que l’Evangeli pot aportar en un món fragmentat, que no té res a veure amb que sigui divers, és la possibilitat d’entesa i de col·laboració. No precisament malgrat la diversitat, sinó precisament gràcies a una diversitat entesa com una riquesa, que palesa el profund respecte de Déu envers la realitat humana. El principi de l’encarnació, viscut per l’Església des del principi, manifesta aquest pregon respecte i el reconeixement de la vàlua de la diversitat de la família humana. Reconèixer la singularitat de persones, col·lectius i pobles no pot estar mai renyit amb el valor del que és propi del bé comú.

“Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els
pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”. (Jn.20,
21-23). El poder de perdonar els pecats pertany al Creador. Només ell pot fer nou allò que és
vell. Ara bé, nosaltres cooperem en aquesta obra, quan ens comprometem amb les causes
nobles, que lluiten per la promoció de la dignitat humana.
M’agradaria acabar amb el salm 103, el propi de la solemnitat de la Pentecosta:
Beneeix al Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor,
les vostres obres,
la terra és plena de les vostres criatures.
Si els retireu l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,
i renoveu la vida sobre la terra.
Glòria al Senyor per sempre.
Que s’alegri el Senyor contemplant
el que ha fet,
que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.

Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
La Selva del Camp, 31 de maig de 2020., Pentecosta.

Publicar un comentario