Sense comentaris encara

DIGNITAT

Dignitat.

Rescatar, tal com assegura el diccionari, significa alliberar algú que es troba en perill. També es pot entendre com l’acció d’empoderar algú, que ha perdut el control sobre la seva pròpia persona. Aquets darrers dies els mitjans de comunicació parlen molt sobre tot això. Ara bé, la qüestió consisteix en saber qui ha d’ésser objecte del nostre rescat. Qui ha de beneficiar-se d’un esforç col·lectiu, sempre complex i feixuc? Experiències recents ens han ensenyat, que els rescats acaben desgastant la societat. Amb tot, si realment som honestos, hem de dir que sobretot afligeixen els seus membres més vulnerables. Així, doncs, caldrà que hi posem algun correctiu. Haurem d’arribar a un consens que pivoti sobre les persones, llurs drets, deures i dignitat.
La crisi financera global del 2008, provocada per la punxada de la bombolla immobiliària, ens va afectar de ple. Generada pels préstecs hipotecaris de llarg termini, la caiguda del mercat de la construcció, que va provocar la fallida de grans empreses del sector i un desaforat augment de l’atur, el desembre del 2011 va arribar al 22’9%. Conseqüències doloroses, juntament amb l’atur, van ser els desnonaments i la consegüent retallada de la despesa social –assistència sanitària, dependència i educació-. La desigualtat econòmica va créixer augmentant d’una forma alarmant la bretxa social i econòmica. Calia rescatar els bancs, evitar que caiguessin i amb ells, segons se’ns deia, que s’esfondrés l’economia totalment. El Banc d’Espanya xifra en 42.561 milions d’euros el cost real per a les arques públiques dels ajuts a la banca (2009-2018). L’austeritat, rebatejada com austericidi es va encebar sobretot en les classes populars i més vulnerables. No tothom va considerar legítim el rescat. S’ha generat un interessant debat sobre si ara tocaria a la banca rescatar a la societat, retornant allò que tan generosament i gratuïta va rebre.
Més enllà d’aquests legítims debats ara la qüestió és consensuar sobre qui ha de recaure el pes de la propera crisi econòmica. Qui necessitarà ser rescatat. La pandèmia ha fet aflorar moltes de les misèries, que la nostra societat, cofoia d’haver ja superat l’anterior crisi econòmica, amagava. Continua havent-hi emergència habitacional; l’atur comença a repuntar d’una manera alarmant; l’estat del benestar –sanitat, dependència i educació- ha ensenyat les seves vergonyes, i ha mostrat el rostre de les desigualtats. L’emergència climàtica ha palesat, d’una manera evident, la nostra mala relació amb el planeta i amb un progrés econòmic desordenat i gens sostenible.
Es poden demanar novament sacrificis a la societat? Segur que sí, sempre que s’articulin de manera equitativa. Sempre que l’esforç impositiu gravi de manera proporcional las ingressos, no només del treball sinó també del capital. Els recursos de tots han de revertir especialment en les necessitats de les persones més vulnerables. Aquestes són les que han d’ésser rescatades preferentment.
Els profetes mostraven les vergonyes socials d’Israel. Estaven cofois d’ésser el poble del Senyor. Tanmateix, Déu és talment taxatiu: “neguen la justícia als febres, roben el dret als pobres del meu poble, les viudes són el seu botí, espolien els orfes”. (Is 10, 2). “La gent del poble s’ha dedicat a oprimir i a rapinyar, a explotar pobres i indigents, a maltractar els immigrants”. (Ez 22, 29). El rescat ha d’ésser fruit del dret, que tots els ciutadans i ciutadanes tenim a viure amb dignitat i dignament.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 8 de maig de 2020

Publicar un comentario