Sense comentaris encara

CULPABLES

Culpables.

Quan ens depassa la situació que vivim, quan no la podem controlar i destarota la nostra existència, aleshores ens sentim insegurs. La inseguretat fa trontollar els mecanismes de control que tenim. La por emergeix davant d’allò que desconeixem. Conèixer l’origen d’allò que ens condiciona ens ajuda a sentir-nos ubicats. Tenim un punt ferm de referència. Tanmateix, quan el coneixem, o bé, no ens agrada continuar la recerca, cerquem algun culpable. Al llarg de la història ho hem fet moltíssimes vegades: els jueus, les bruixes, els frares… Abans en deien un boc expiatori o un cap de turc. Prejudicis, frustració, autoprotecció Atribuïm la responsabilitat del que en succeeix a una persona, un col·lectiu, una organització religiosa, política o social. Ho fem, malgrat que, de vegades, som conscients, que la nostra atribució no respon a la veritat. Assenyalem públicament els culpables. Els exposem a la voracitat de l’opinió pública, mancats de qualsevol tipus de defensa. Moguts per la nostra irracionalitat, prejudicis i frustració, difícilment poden escapar a la ira popular. Internet facilita, més còmodament i amb un abast universal, assetjar, difamar i embrutar l’altre. La pretesa culpabilitat, avalada per notícies falses i comentaris banals i gratuïts, esdevé una certesa mediàtica.
El VIH, l’últim precedent de la Covid-19, fixà la culpabilitat en el col·lectiu LGTBI. Es va estigmatitzar socialment els malalts. La pandèmia confirmava, l’opinió de sectors altament conservadors i extremistes religiosos, que es tractava de la condemna divina a la seva desviada orientació sexual. L’exclusió social, àdhuc familiar, va comportar l’aïllament d’alguns malalts. Per evitar l’exclusió social molts van amagar que eren portadores del virus. La pèrdua d’amistats, del treball, de l’ habitatge va marcar moltes vides. La perseverança dels afectats, el recolzament de defensors dels drets civils, juntament amb la investigació mèdica van vèncer l’exclusió social.
La Covid-19 es va presentar inicialment, per sectors conservadors i xenòfobs, com una qüestió racial. La malaltia es va identificar amb el territori on s’havia detectat per primera vegada. La Xina i, per extensió tots els asiàtics, se’ls va considerar possibles portadors dels virus. La solució foragitar-los i excloure’ls. Aquesta reacció es va instrumentalitzar amb finalitats no sanitàries. La lluitat per l’hegemonia del comerç mundial entre Occident i la Xina en podria haver estat un motor. El racisme feia aflorar el pitjor dels rostres d’Occident. Reaccions irracionals s’han manifestat també amb agressions, verbals o físiques, contra alguns sanitaris. Els malalts, tant els que continuen als hospitals, com els que s’han recuperat, no sembla pas que hagin sofert cap agressió. Tanmateix, a les xarxes es diu que poden continuar essent un perill pels qui no s’han infectat. Cal evitar un clima de sospita que porti al desassossec social. Els malalts, que han estat guarits no els podem estigmatitzar. Un carnet epidemiològic, podria servir per a identificar l’estat de salut dels individus i protegir-los adequadament, però també podria acabar estigmatitzant-los socialment. La situació és prou delicada perquè no ens la prenguem lleugerament.
La lepra era una malaltia, que afectava greument la salut del malalt, però, que també comportava la seva exclusió social i religiosa. Tocar l’altre, més enllà de les pròpies pors, com Jesús fa, significa apostar per ell. I, fent-ho, apostes també per tu. T’alliberes de la por que t’empresona i esdevens una persona, personal, social i religiosament lliure. “Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar. Jesús compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: Ho vull queda pur. A l’instant la lepra el va deixar i quedar pur”. (Mc 1, 40-42). L’actitud inclusiva rehabilita aquell que ha estat exclòs, però també a qui exclou.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 26 d’abril de 2020.

Publicar un comentario