Sense comentaris encara

COP DE GENI

Cop de geni.

Aquets primers dies de desconfinament parcial, d’aquesta primera fase, han servit per tastar l’ús que en fem de la “nova normalitat”. Com sempre succeeix, moltes persones han seguit les normes d’higiene i distanciament social. D’altes, mai no poden faltar, han ocupat els carrers i les terrasses com si fossin un ramat desbocat. Aquestes actituds incíviques i egoistes, que posen en perill la pròpia salut i la dels altres, han aixecat, com no podia ésser d’altra manera, una encesa repulsa a les xarxes socials.
Sens dubte, l’afirmació més repetida és la d’aquells que consideren que algunes persones mai no canviaran. I, que, per tant, l’únic que entenen és justament la bastonada, en sentit no literal, és clar. Cal que l’autoritat corresponen les escarmenti. Partint d’aquestes consideracions es fa difícil continuar apostant per la capacitat de raonar que és pròpia de l’espècie humana. Sembla, doncs, que els més pessimistes han guanyat la partida.
La realitat és tossuda i retorna inexorablement com un bumerang. Si no vigiles et trobes arran de l’abisme, molt a prop de perdre tota esperança. Se’t pot endurir el cor fàcilment. Se’t pot, fins i tot, eixugar l’ànima. Arribat en aquest punt, podria ésser que deixessis d’escoltar. Que perdessis tot interès per mira atentament aquell, o aquella, que et parla. Àdhuc series capaç de raonar la teva nova actitud que regalima desconfiança i frustració. De que serveix fer cas de segons qui? Que en treure d’escarrassar-m’hi, si finalment tot acabarà essent com sempre? Res no haurà servit. M’hauré gastat en debades. Potser, qui ho sap, hauré fins i tot compromès la meva ànima. Però al cap davall hauré perdut. Arribats a aquí, tot és igual. Res no importa. Perdó, si que importa una cosa encara. Allò que m’interessa a mi. A partir d’ara aquesta serà la meva única causa.
Que fàcil és perdre la confiança en els altres. La temptació sempre és a la porta. Raons segur que no te’n faltaran. No caldrà que corris massa per a trobar-ne a dotzenes. Tot el que t’han ensenyat, amb el testimoni personal, amb els llibres o amb la religió, res ja no compta. Ens cal un cop de geni!
Considero que, malgrat tot, hem de continuar mantenint l’esperança. Una esperança activa i coratjosa. No podem ésser optimistes, si entenem aquesta actitud com un pensament màgic: Tot canviarà perquè així ho volem i ho necessitem. Ara bé, encara que, sovint la realitat em rossegui l’esperança, continuo creient, esperant i afirmant, que a l’horitzó sempre hi ha una possibilitat. Les coses poden acabar essent d’una altra manera.
Ens cal un cop de geni. Amb tot, el geni no ens ha de servir per a estomacar l’altre, ni en sentit literal ni figurat. El cop de geni ens d’empènyer a renovar la nostra confiança interior amb la família humana. Ens ha d’impulsar a continuar teixint xarxa. Només el respecte que sents per l’altre, el pot ajudar a sortir algun dia de l’illa on s’ha reclòs, i el pot determinar a navegar cap els altres.
“Quan s’afebleix la confiança interior, es fa més insuportable no conèixer la causa d’allò que turmenta”. (Sv 17,13). Només el respecte i la confiança que sents per l’altre, si continuen nodrint el teu cor, el poden ajudar a sortir de l’illa on s’ha reclòs. Potser aleshores decidirà navegar cap a tu.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 14 de maig de 2020.

Publicar un comentario