Sense comentaris encara

CONVIURE

Conviure.

Hi ha paraules, que quan les pronuncies exploten projectant vida arreu. Conviure és precisament un d’aquests mots. Implica sumar esforços amb un altre. Suposa deixar de córrer allunyant-se d’algú. Expressa la voluntat manifesta de fer camí amb algú. Comporta un escenari sempre obert. Representa la capacitat d’anar reconstruint i adaptant una realitat permanentment canviant. Hi ha res de més positiu? Existeix un projecte més constructiu? Podem trobar una experiència més genuïnament humana? Tanmateix, quan aquesta paraula la vinculem a un interès determinat sembla que l’emmetzinem
El confinament ha condicionat la nostra existència d’una manera que mai no havíem experimentat. Humanament parlant, ha estat una experiència complexa. La gestió de la qual no sempre ha estat fàcil. Ha facilitat la creativitat d’algunes i alguns davant de l’aïllament. I com si es tractés d’una bufetada, ens ha mostrat, cruament i amb duresa, la desigualtat imperant a la nostra opulenta societat. Ho sabíem, encara que miràvem cap a un altre costat. Ara tots hem pogut contrastar les desigualtats i xacres pregones que laceren la societat on vivim. Hem recuperat el rostre de la convivència. Un rostre ambivalent. El d’aquelles i aquells que es preocupen pels altres. Que continuen lluitant contra la desigualtat, malgrat la frustració que provoca tantes batalles perdudes. També el rostre d’aquells i aquelles, que es continuen preocupant-se només dels seus propis interessos. Que sense cap escrúpol ni rubor, fonamenten el seu benestar en base a l’exclusió. Una desigualtat, no solament tolerada, sinó àdhuc afavorida i sostinguda en el temps.
Aquesta reflexió té un origen. Darrerament es parla molt de contrastar salut amb economia. De que serveix la salut si no podem fer bullir l’olla? Salut i economia s’impliquen, estretament i directa, una amb l’altra. Sembla una equació neta i perfecta. Tanmateix, podria amagar una trampa. Quan, determinats interlocutors parlen de correlació de forces, el que rotundament afirmen és, que la salut ha de subordinar-se a l’economia. Qui defensa aquesta posició, mai obertament, considera que té la seva salut, suficientment sota control, i s’escarrassa per assegurar la seva economia. Aquesta posició, aparentment preocupada pel benestar de tota la població, només té en compte els interessos econòmics i socials de determinades persones i grups socials. Quan postulen que, en cas d’un rebrot del virus no podem tornar a un confinament restrictiu, sinó que hem de conviure amb ell, el que defensen són els propis interessos, no pas el bé comú. Evidentment, no podem arruïnar l’economia, però tampoc podem posar en extremat perill la salut de les ciutadanes i ciutadans. Les persones més vulnerables són sempre les que es veuen obligades a sortir del confinament per tal fer bullir l’olla. Altres, poden conviure tranquil·lament amb un confinament, perquè estan econòmicament coberts. L’únic que els desbarata parcialment és el canvi lleuger de les seves rutines de lleure acomodat.
Certament, han de conviure la salut i l’economia. Tanmateix, el que sempre han de conviure són les persones. Una convivència que afavoreixi i promogui la seva dignitat. “¿Et sembla que tens raó quan afirmes que ets més just que Déu, quan li dius: A tu, poc t’importa, i jo, quin profit en trec de no pecar? Doncs jo donaré una resposta a tu i als teus amics. Alça els ulls al cel i guaita, mira els núvols, lluny de tu! Si peques, quin mal causes a Deu? Si multipliques les culpes, què li fas? Si ets just, què li dones, què rep de la teva mà? A homes com tu afecta el teu pecat i, quan fas el bé, són els humans qui se’n gaudeixen” (Jb 35, 2-8). Una convivència, bastida sobre la justícia, que reparteixi, no la desigualtat, sinó les càrregues i la protecció socials.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 26 de maig de 2020.

Publicar un comentario