Sense comentaris encara

CONSUMIR-NOS

Consumir-nos.

La humilitat és un dels ensenyaments que hauríem d’aprendre d’aquesta difícil època que estem vivint. Entesa no pas com un simple exercici de rebaixar el nostre mèrit o vàlua davant dels altres. Sobretot si ho fem de manera hipòcrita. Sinó, més aviat, com una actitud que revela la capacitat que tenim de conèixer-nos interiorment i humana. Ens referim a l’autoconeixement. Saber realment on ens trobem. Quin és el lloc que ocupem. D’on hem de partir. Cap a on ens hem de dirigir. Saber quan ens hem d’aturar. La millor atalaia per a avaluar la nostra existència és saber vertaderament qui som.
Un dels paràmetres que. des de fa molts decennis, ens serveix per a calibrar qui som és la nostra capacitat de consum. Un dels índex, més pobres i restrictius, que hem trobat a l’hora d’avaluar-nos. La saviesa popular sentenciava: Tant tens, tan vals. Dit altrament: Som el que tenim. Així, doncs, si no tenim no som res. La nostra capacitat de consum és, doncs, la prova del cotó per a saber qui som. L’ésser aniria relacionat amb la felicitat. Quan més tens més feliç ets. Així, doncs, quan menys posseeixes més infeliç ets. Aleshores, quantes més coses tinguem més feliços serem. I això, independentment que les necessitem o no. Aquest és el secret d’aquesta mena de felicitat. Al capdavall l’únic que no compta ets tu.
Qui ha de decidir el que realment necessitem? L’opinió pública. La moda. Els interessos dels qui produeixen. Tenir o no tenir un objecte de consum ha de dependre només de que el puguem comprar o no? Tenim dret a la sobirania en el cas del consum? És a dir, a no consumir allò que no necessitem, o no ens interessa, malgrat que ho puguem adquirir? El progrés econòmic, fonamentat en l’ús abusiu i indiscriminat dels recursos naturals, hauria de donar pas a un progrés que tingués present les persones i les seves autèntiques necessitats. Un progrés que cuidés els aspectes més comunitaris i socials de la nostra humanitat. Un progrés que restituís la dignitat a les persones, tot alliberant-les de la tirania del tenir, del dominar i del posseir. En definitiva, un progrés sostenible. Respectuós amb les persones que ara viuen i amb les generacions futures, però també amb el medi natural.
Aquestes setmanes hem redescobert, potser amb ansietat i recança, que el que necessitem per a viure és poc. Allò que és imprescindible potser no ompliria totalment el carret de la compra. Una actitud, verament humil, ens hauria de permetre reconèixer-nos senzills. Acceptar-nos com a éssers solidaris. Ens hauria d’empènyer a valorar novament les persones pel que són i no pel que tenen. Tanmateix, àdhuc aquesta descoberta, interessant i imprescindible, és subjecte d’una paradoxa. Aquests dies només hem consumit el que necessitàvem. Això ens podria acostar a l’objectiu d’ésser. En canvi, la crisi econòmica, segons profetitzen uns anomenats experts, podria venir precisament de no consumir en abundància i indiscriminadament. La màquina s’atura sinó produeix. El que es produeix s’ha de consumir. Només així tornarem a produir i, per tant, a consumir.
Jesús ens diu que hem de triar: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. (Mt 6,24). En lloc de consumir nosaltres, de manera responsable i sostenible, un consum desaforat i irracional ens està consumint. Malgrat que en som conscients, ens estem consumint a nosaltres mateixos. Com diu el Siràcida: “El qui estima el diner no en té mai prou, el qui cobeja la riquesa no en treu profit. Tot això també és en va”. (Sir 4,9).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona,16 de maig de 2020.

Publicar un comentario