Sense comentaris encara

COMPROMÍS

Compromís.

L’arribada del coronavirus, inesperada, contundent, acompanyada d’un, fàcil i ràpid contagi, ens va replegar. L’estat d’alarma i el successiu confinament han modelat la nostra reclusió. Preocupats per la pròpia salut pròpia, però també per no contagiar els demès. Sembla que el nostre compromís, personal i cívic, comença i acaba aquí. Ens hem entestat, des de balcons i pantalles digitals a proclamar: tot anirà bé. Tot intentant, malgrat la reclusió forçada, de fer allò que fèiem i, àdhuc, mirant d’eixamplar i aprofundir el nostre grau de sociabilitat.
Hi ha vida més enllà de la pandèmia. Malalts afectats d’altres malalties, que malgrat l’impàs sanitari, necessiten atenció mèdica. Infants que neixen, encara que mancats de l’escalf i la presència del pare. L’infantament, segurament, no és pas com l’havíem preparat o imaginat. Hem d’afrontar, com sempre, una sèrie de despeses fixes que devoren gran part del nostre salari. Les persones moren, no solament les afectades pel virus, sinó també d’altres malalties o per l’edat. Ens veiem abocats a assimilar la mort dels qui estimem. El dol és sempre difícil, complicat i molt personal. Ara el dol està condicionat per l’aïllament provocat per la pandèmia. La vida continua, malgrat la pandèmia. Moltes persones continuen necessitant ajut per afrontar les necessitats bàsiques i essencials. Queviures per alimentar tota la família. Aliments adequats pels nadons. Roba per a vestir-se. Ajuts per a pagar lloguers. Diners per a comprar certs medicaments a la farmàcia. Estratègies que permetin a tots els infants vèncer la bretxa digital i anar d’excursió amb els altres companys. Els vells continuen estant delerosos de companyia, d’atenció i d’afecte. Aquí, la imaginació és pobra. La realitat, dissortadament, és molt més exigent.
La pandèmia ha impulsat algunes persones a comprometre’s amb diverses causes solidàries. La realitat que vivim, contundent i desencarnada, les ha fet reaccionar. Els voluntaris del tercer sector majoritàriament són persones grans. Ara, amb la pandèmia són persones especialment vulnerables i de risc. Moltes associacions s’han vist sobtadament mancades dels voluntaris que tant necessitaven ara. L’esperit evangèlic o cívic, la urgència i la necessitat, han desvetllat algunes consciències. Més enllà de la por al contagi han donat un pas endavant. Passada la pandèmia segur que continuaran. Gràcies.
Altres persones fa anys que s’escarrassen en el maremàgnum de la solidaritat. Atendre als més vulnerables forma part indestriable de la seva manera d’entendre la pròpia existència. L’Evangeli, la solidaritat a flor de pell, els continua impulsant en aquesta direcció. Saben que les persones tenen rostre, tenen un nom. Han de ser respectades en la seva intimitat i privacitat. Les seves necessitats no les podem emprar amb intencions alienes. Moltes d’elles són persones grans, la immensa majoria són dones, però continuen servint, comunicant, compartint. Gràcies.
“Perquè tenia fam, i em donàreu menjar: tenia set, i em donàreu beure, era foraster, i em vau acollir, anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m: Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donarem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?. El rei els respondrà: us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. (Mt 25, 35-40). L’amor desinteressat i esforçat treballa a favor de la justícia, rehabilita les persones i les restableix en la seva dignitat.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 30 d’abril de 2020.

Publicar un comentario