Sense comentaris encara

BALCONS

Balcons

Durant la quarantena els balcons han recuperat un protagonisme que fa anys havien perdut. Eren una rèmora del passat. Ja no necessitàvem guaitar fora. Ara, el que comptava era sortir, trepitjar carrer i sentir bategar la vida. Finestres i balcons filtraven la nostra visió del món, darrera cortines i persianes, que es movien lleugerament, quan el carrer es bellugava. Si les finestres eren els ulls de les cases, els balcons eren els ulls ben oberts, com a taronges. Balcons, terrats i terrasses són ara els valuosos instruments que ens han permès de refer, encara que parcialment. la sociabilitat, que tant estimem i necessitem, com a bons mediterranis.
La resistència contemporània a obrir balcons volia forçar-nos a deixar la nostra visió de la realitat, esquifida, casolana i distorsionada. Era obligava a sortir de veritat, a veure món. Tanmateix, darrerament els balcons ens han demostrat, que es port mirar el món des de casa, sense que això ens privi de la necessària sociabilitat. Els hem convertit en les nostres tribunes, les nostres trones i els nostres faristols. Han servit per a penjar, com fèiem abans, domassos, amb continguts religiosos, dedicats a la Mare de Déu, o, amb proclames ciutadanes: Tot anirà bé! Una exclamació esperançada dins de l’arc acolorit de Sant Martí. Han esdevingut improvisats envelats on hem tornat a ballar. Terrasses assolellades, per a fer petar la xerrada, mentre fem el vermut. Escenaris per a cantaires, músics i actors debutants. Platees atapeïdes d’espectadors satisfets, posats dempeus, que aplaudeixen fins a eixordar allò que els agrada. Altaveus de cassolades, ressò de la insatisfacció i la protesta, però també record sonor de que hi ha una manera alternativa de fer. Són una part de casa, avui més imprescindible que no pas fa un mes, però, també, l’eina que ens ha permès no desconnectar del tot socialment.
Quan passi la pandèmia hem de tornar a sortir als balcons. Novament hem de mirar des de dins, sense pors ni complexos. Això sí, ens convé canviar la nostra mirada. Ara ho hem après. Els nostres ulls no han d’ésser més els d’un inquisidor. La nostra llengua no pot continuar essent unes tisores esmolades. Els nostres ulls ens han d’ajudar a valorar més allò que ens uneix, més que no pas el que ens separa. Els hem d’obrir a l’esperança. Hem de fer caure les cataractes dels nostres ulls per a mirar novament els nostres rostres.
Jesús ens desclou els ulls. Fa caure les escates que distorsionen la nostra visió. Ens obre uns altres ulls, els de la fe. “Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar. Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi! Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort. Fill de David, tingues pietat de mi! Jesús s’aturà i digué: Crideu-lo. Ells van cridar el cec dient-li: Coratge! Aixeca’t que et crida. Ell llança el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: Què vols que faci per tu? El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. Jesús li digué: Vés, la teva fe t’ha salvat. A l’instant hi veié i el seguia camí enllà” (Mc 10, 46-52). Ara hi podrem veure, però, que, amb el cec Bartimeu, li hem de demanar: “Rabuni, fes que hi vegi”. (Mc 10, 51c). Aleshores hi veurem amb els ulls de Jesús:” Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà. Feliços els humils: ells posseiran la terra. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. Feliços els compassius: Déu se’n compadirà. Feliços els nets de cor: ells veuran Déu. Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit”. (Mt 5, 3-12). Els nostres balcons estaran oberts de bat a bat, ja no necessitarem cortines i ni persianes per amagar la nostra mirada.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 14 d’abril de 2020

Publicar un comentario