Sense comentaris encara

ATURA’T!

Atura’t!
Quan sé on he d’anar. Quan tinc clar que és el que he de fer. Potser ho faig per obligació, per necessitat, per convenciment, per satisfacció. Qui millor que jo sap el que em convé, el que necessito, el que realment em satisfà? Aturar-me és sempre un destorb, un entrebanc. I, sobretot, sovint una complicació. A no ser, que només siguis un voyeur, si et fixes amb el teu voltant, segur que t’embolicaràs. Per això, sempre tens motius per a continuar endavant, sense mirar ni a dreta ni a esquerra, ni a dalt ni a baix. Recorda-ho, si t’atures se’t pot complicar la vida. I estàs disposat?
Jesús comparteix amb nosaltres els beneficis d’aturar-se. Ens confia aquest secret més ben guardat. Un mestre de la Llei li va preguntar a Jesús: “I qui són els altres que haig d’estimar?” Uns homes van robar a un home que anava a Jericó i, després d’apallissar-lo, el van deixar mig mort tirat arran del camí. Pel mateix lloc van passar diverses persones, un sacerdot, un levita,.., que tenien motius raonables per a seguir el seu camí. Ben assenyats no es van complicar la vida. Tanmateix, afegeix Jesús: “un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Aleshores. Jesús ens pregunta: “Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandoler?”. I, tot i no voler-nos complicar la vida, si conservem una mica de vergonya, acaba aflorant la nostra humanitat, i hem de respondre: “El qui el va tractar amb amor”. La conseqüència l’extreu Jesús, però de fet, som nosaltres mateixos els qui la reconeixem: “Vés, i tu fes igual”. (Lc 10, 25-37).
Avui, tot rumiant, reconec que per a mi, aquest “Atura’t!”, potser també per a vosaltres, té, si més no, quatre dimensions:
1.Restar a casa. Per tal de preservar la meva salut, però també la dels altres.
2. Sortir de casa només per atendre les necessitats essencials de les persones. Els sanitaris que atenen professionalment i humanitària els malalts; les persones que netegen, les que continuen cuidant persones grans, infants o dependents; els que procuren que el menjar i els productes de primera necessitat ens arriben; els qui faciliten d’acord amb l’estat de dret el compliment d’aquest aturar-se… En definitiva, totes i tots els qui serveixen la salut i el benestar dels altres.
3.Preocupar-se de les altres necessitats essencials que tots tenim, sobretot els més vulnerables. I, sobretot, fer-les efectives i reals. Les hipoteques, els desnonaments, els lloguers, els autònoms, les pimes, la violència de gènere, els menors no acompanyats, els acomiadaments …
4. Pregar per les necessitats del món, dels altres i de mi mateix. Restant confiat que Déu mai no ens deixa, que sempre és a prop nostre i ens acompanya. “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d’ells!”. (Mt, 18, 20).
Quan s’acabi la pandèmia, que acabarà, ja no caldrà que m’aturi més? Segur que ho hauré de continuar fent. De fet, em serà més fàcil, perquè m’hi hauré entrenat durant bastant de temps. L’emergència climàtica, la justícia social, el racisme, la violència de gènere, la manca de llibertat de persones i pobles, … Tantes persones i realitats humanes continuaran reclamant que m’aturi.
Doncs, vinga, aprenem ben bé la lliçó!
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
22 de març de 2020

Publicar un comentario