Sense comentaris encara

ARBITRARIETAT

Arbitrarietat.

En l’època que ens ha tocat viure, la segona dècada del segle XXI, poques coses hi ha que ens repugnin més que l’arbitrarietat. Quan algú, o una institució, decideixen al marge de qualsevol control. Quan actuen sense haver de donar explicacions. L’arbitrarietat sovint amaga un cert menyspreu pel bé comú. Defensa sovint altres interessos, més o menys obscurs, que menystenen el bé comú.
Algunes persones i institucions continuen pensat, que mai no han de donar comptes, d’allò que ha motivat determinades decisions. Es consideren investides d’una autoritat singular. Un poder no subjecte a cap mena de condicionament, que no sigui la seva pròpia voluntat o el seu interessat interès. Sostenen, encara que no públicament perquè no és encara políticament correcte fer-ho, que el poder els hi pertany, perquè és seu. Perquè en algun moment el van aconseguir. Perquè algun dia el van heretar. I creuen, segurament és en l’únic que realment creuen, que no hi ha ningú, a part d’ells i d’elles, que tingui les condicions necessàries per a exercir-lo com cal. I, evidentment, si l’exerceixen tenen dret a gaudir-lo. I si el gaudeixen, els correspon legítimament menjar-ne les mels.
Unes relacions construïdes sobre el pressupòsit de l’arbitrarietat, només es poden garantir mitjançant el domini. La instrumentalització ferotge de l’altre esdevé a l’hora l’eina i la finalitat de la relació. Les relacions personals, les relacions de parella, les relacions laborals, les relacions socials, els drets de les persones o dels pobles, sotmeses al condicionament de l’arbitrarietat generen temor i exporten por. S’exerceixen sovint humiliant i aixafant l’altre. De manera calculada i conscient es pretén, que l’altre “tasti”, experimenti i acabi reconeixent i acceptant la força com a mesura verificadora de la relació.
No es tracta, doncs, que “la nova normalitat”, recreï unes relacions del passat. Una de les novetats, després d’aquest inesperat i forçat recés que ha comportat la pandèmia, hauria d’ésser començar a construir unes relacions noves. Allunyades, suficientment distanciades, de l’arbitrarietat i de la força. Aquests viciades relacions, que hem, no solament de repudiar sinó foragitar del nostre món, cerquen diàleg i reclamen llibertat per tal de sanejar-se. Ens hem de plantar. No hem d’acceptar que es tornin a reproduir entre nosaltres com un tumor maligne que tot ho consumeix.
L’arbitrarietat ha de donar pas a la participació i al diàleg. La imposició, el domini i la força les hem de bescanviar per l’intercanvi entre iguals. Hem d’excloure l’exclusió com a factor de cohesió social. Hem de garantir la inclusió com a factor d’equitat social. I, tot això, ho hem de fer entre totes i tots. Mal aniria que volguéssim bastir una nova societat, si ho féssim amb les eines d’aquella que volem deixar enrere.
“On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor, quan és complert, treu fora la por. La por i el càstig van junts, per això només té por el qui no estima Déu plenament. Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: Jo estimo Déu, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà”. (1Jn 4, 18-21). Només la complicitat, l’acceptació de la diversitat participada i la comunió potser ens podran acostar un dia a un món allunyat de l’arbitrarietat.
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 22 de maig de 2020.

Publicar un comentario