Sense comentaris encara

ANÒNIMS?

Anònims?
Continuem trasbalsats, intranquils i desassossegats per la irrupció impetuosa i desbocada de la pandèmia. La pèrdua de la vida de persones, que estimem o coneixem, ens colpeja pregonament. Àdhuc la mor.t d’aquelles i aquells. que no tenen un rostre conegut per a nosaltres afeixuga el nostre adolorit cor. I allò que, potser encara ens desespera més, saber que aquestes persones moren soles, aïllades. Ens dol, que no puguin escoltar la veu d’algú que els coneix, que no puguin sentir l’escalfor de la mà d’aquells i aquelles que els estimen. La solitud sembla que afegeix tragèdia a l’experiència de morir.
Malgrat això, una vegada més, la capacitat dels humans per acollir i restar a prop dels que pateixen és immensa, incommensurable, inabastable. Aquests dies, malgrat l’esgotadora tasca de les UCI –Unitats de cures intensives-, i del gran nombre de malaltes i malalts, metges i metgesses, infermeres i infermers s’escarrassen per ésser propers, sobretot als qui agonitzen. Diverses iniciatives, que traspuen emocions i sentiments entranyables, ho fan possible. Llegir cartes de familiars, acostar la imatge i la veu dels qui t’estimen gràcies a tablets, o d’altres dispositius digitals, mostrar dibuixos d’infants carregats de cors, de sols i de somriures. Diverses maneres de permetre a les famílies, orfes del contacte corporal que tant ens agrada als mediterranis, de saber-se més a prop d’aquelles i aquells que emmalalteixen i moren.
La pregària confiada és també, pels creients, una altra forma d’ésser a prop, un altre tipus de solidaritat de la família humana. Una relació íntima, entranyable i rica que s’estableix amb Jesús mitjançant el baptisme. Res no la podrà trencar: “Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? (…) Però de tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capça d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima”. (Rm 8, 35. 37-39).
Tanmateix, allò que de vegades ens consola de la mort, que és igualitària, i no te mirament de persones, ara pot esdevenir una nosa inquietant. Tots iguals, significa que els nostres difunts resten a l’anonimat? Que les persones que estimem, que ara moren sense poder-les abraçar, són només un número d’una cruel estadística, que no para de créixer. El seu rostre es perdrà en el mar de la mort? Realment la mort aconseguirà anorrear llur singularitat?
Una dona malalta, amb hemorràgies, es va acostar i va tocar a Jesús. Ell va dir: “Qui m’ha tocat la roba?”. Els seus deixebles, com nosaltres, havien assumit que no som ningú dins d’una massa informe de gent: “Els seus deixebles li contestaren: ¿Veus la gent t’empeny per tot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?”. Tanmateix, el Senyor cercava un rostre concret: “ Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava”. (Mc 5, 30b-34). Els creients sabem que la mort mai no anorrearà la nostra singularitat. Pel Pare del cel sempre tindrem un rostre, i Ell mai no deixarà de cridar-nos pel nostre nom.
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 26 de març de 2020.

Publicar un comentario